Sentència 1-O

Reflexions sobre la sentència al 'procés'

Teresa Costa-Gramunt 14-10-2019 21:12 Lectures 772
Concentració aquesta nit a la plaça de la Vila de Vilanova. Eix

Concentració aquesta nit a la plaça de la Vila de Vilanova. Eix

Ahir vaig escriure un article que vaig titular Reflexions en vigílies de la sentència al «procés». Avui ja sabem de la gravetat de la sentència injustament condemnatòria dels nostres líders polítics i socials.  Per tant, les reflexions, que continuen sent vàlides, tan sols demanen canviar el temps del verb:

Al seu assaig Cinc dificultats per escriure la veritat, afirma Bertolt Brecht: «Com podria dir algú la veritat sobre el feixisme, contra el qual lluita, si no vol dir res sobre el capitalisme que l’engendra?». Tan cert. Els diners són poder, i al poder el mou els diners. En el ben entès que hi ha, i tant, aquells diners que serveixen per viure i per donar vida, és a dir: per fer-ne un ús creatiu, constructiu i generós. Però aquests diners acostumen a moure’s de manera molt diferent als diners que mou el que de manera genèrica en diem capitalisme.

Tot aquest excurs és per entendre el sentit últim, el moll de l’ós que ha determinat un bon tros la sentència contra el «procés» que ja s’ha fet pública. Sabíem que seria condemnatòria precisament perquè està «comprada» per la cort de capitalistes espanyols amb el beneplàcit de la cort de capitalistes catalans d’ànima espanyola. Capitalisme que no exclou pas, no ens vulguem enganyar, ja que no escriuríem la veritat, el capitalisme d’esquerres que com a veritables lacais els renten els plats després de cada banquet.

Això explica els dubtes i viratges en l’acció política i propaganda electoral de Pedro Sánchez, l’actual líder del PSOE: si aquests independentistes «malobedients» no fem el que l’Estat vol, acatar lleis i sentències injustes sense badar boca, amenaça amb aplicar el 155 imposat per primera vegada per les dretes capitanejades per Rajoy, i que ara està disposat a fer efectiu a través d’un govern d’esquerres. Tanto monta, monta tanto, doncs, pel que fa a la relació d’Espanya respecte de Catalunya i el «procés» cap a la independència que des de «dalt» s’ha decidit avortar. No pas perquè en realitat als de «dalt» els importi ni poc ni molt la unitat d’Espanya, tot i que se n’omplin la boca, sinó per seguir exprimint els recursos de Catalunya, un negoci que no volen perdre. Cal no enganyar-se: el patriotisme del capital i la burocràcia inflada de l’Estat que en viu amb folgança és una màscara. En realitat no estimen res.

Que la condemna havia de ser condemnatòria ho sabíem no només perquè durant mesos i mesos s’ha estat treballant perquè així sigui, sinó perquè les filtracions han mostrat que no hi ha separació de poders com hauria de ser en una democràcia que ho fos de debò, no una caricatura. Al capital -que en realitat no té ideologia, però que té el poder i els diners- no li interessa la secessió de Catalunya en una Espanya endeutada fins al tercer mil·lenni. I el pagament del deute no ha de sortir pas de les butxaques del capital sinó d’autonomies com Catalunya, una terra tradicionalment considerada rica, però que a causa de l’extracció sense mesura del seu treball pateix ofec. Entre altres fraus de l’anomenada Transició ha estat blanquejar el colonialisme espanyol que no ha cessat ni un sol dia d’abatre’s sobre la nació catalana guanyada una, i tres, i les vegades que ha calgut per dret de conquesta. Una infàmia moral es miri com es miri, si bé hi ha qui no mira res per tal de no fer-se responsable de res. L’equidistància dels irresponsables en podríem dir d’aquells que ni sí ni no ni tot el contari.

La veritat, per ser-ho, es diu especialment en les coses aparentment petites però que, com hem vist, són transcendentals. Un moviment com el que ha quallat en el «procés» cap a la independència de Catalunya declarada simbòlicament però no feta efectiva, és altament subversiu per a l’statu quo espanyol. El «procés» ha volgut i vol posar en pràctica una cosa tan revolucionària com l’assoliment d’un estat independent en forma de República que faci efectius de debò els principis de llibertat, igualtat i fraternitat. Els quals, traduïts al llenguatge del segle XXI, són: una democràcia plena conformada per una societat lliure, oberta i solidària entre els seus membres en relació a la resta del món. La bellesa ètica d’aquests principis ofèn el capital descarnat i corrupte que campa, ell sí, tan lliurement des de fa segles i que naturalment no vol deixar de fer ja que aquesta corrupció és el seu aliment, que, no obstant això, està destinat a la tomba. De més amunt va caure Roma.

Mentrestant, però, i perquè la vida és aquí i ara i per salvar el seu honor, si la política no pren les regnes del poder que li és concedit a través dels vots, els governs espanyols continuaran sent titelles del «capital», aquesta Societat Anònima de la qual, però, en sabem no pocs noms. D’Espanya i d’aquí mateix, dins de casa, en el seu paper de quinta columna en contra fins i tot dels interessos de la gent que els vota.

El «procés», un moviment en marxa, no s’aturarà amb les injustes condemnes als presos polítics que considerem innocents i als quals no ens cansarem de donar alè i suport. El «procés» cap a la independència de Catalunya, un moviment que és tan polític, com social, com cultural, com de visió del món, és obra de la gent i els líders i polítics que el protagonitzen. Gent que s’ha autodeterminat a fer els passos necessaris, gent que, autodeterminada, ha decidit unir esforços perquè Catalunya s’autodetermini. Hi tenim dret com a persones i com a nació, poble, comunitat o com en vulguem dir del conjunt de ciutadans de Catalunya que en volem la seva independència de l’Estat espanyol com en el seu dia i ben legítimament ho van voler, Cuba, l’Argentina, Mèxic, etc.

Som dos milions i escaig d’autodeterminats en marxa i posats en conjunt, només cal veure la resposta ciutadana tan bon punt s’ha conegut la sentència. Ni callarem ni deixarem de moure’ns. Per això som un perill, sí, per a l’statu quo espanyol amb la seva quota espanyolista dins de Catalunya. Però som un perill no pas per violent sinó perquè som gent autodeterminada, gent decidida a decidir el seu futur i fer-lo efectiu. I això al capital que ho vol estrènyer tot no li agrada gens, al poder que ho vol tenir tot lligat i ben lligat no li agrada gens. Però els autodeterminats (que també ho som en els nostres camps d’actuació respectius) ja sabem que no hem nascut per agradar sinó per ser. I aquesta és la nostra força: una força en estat naixent que s’obre pas en un estat en plena corrupció. La vida mai no va enrere ni s’atura: va sempre endavant.

Tribuna

Tribuna Oberta per promoure l’intercanvi d’opinions, el debat i la reflexió

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Si no han d'estudiar, ni treballar, ni fer la neteja obligada, ni el temps acompanya per sortir al carrer, ni el "no fer res" és una opció, què t'agrada fer a casa quan tens una estona per a tu?

Quan tens temps lliure a casa, quina és l'activitat de lleure que prefereixes fer?

Llegir
Veure la TV
Cuinar
Fer manualitats
Escriure
Meditar
Jugar
Altres