Sentència 1-O

El mirall retrovisor de la història

Sixte Moral 20-10-2019 9:52 Lectures 795
ACN / Jordi Marsal

ACN / Jordi Marsal

Per aquells que formem part de la generació nascuda als cinquanta i per tant ara comencem a entrar, per una pura qüestió de cicle vital, en cert declivi ens han tocat viure molts moment que no qualificarem d’històrics per no caure en el tòpic.

Però compte perquè de material històric n’hi ha i molt.

Encara varem conèixer el franquisme en plena forma, matisada, això sí, pel pas del anys i per la desaparició física del fatxes primigenis, però encara era viva la ferotge repressió, la persecució de les idees i de les accions dissidents, una església arrenglerada amb el règim, una escola que ben cert que adoctrinava -sona oi el concepte- i encara vam viure ignominiosos afusellaments -assassinats amb sentència- per una justícia que submisa al poder polític formava part activa de l’aparell repressor de la dictadura i vestida amb uniforme que el dictador signava quan ja estava en els darreres alenades.

I amb constància, amb pas potser lent i potser titubejant, fent tentines, vam entrar en la transició, estava tot per fer i no tot era possible.

Es va avançar i molt, es va començar a reconèixer un paisatge que s’albirava esperançador i transformador, segurament no es va arribar a la meta final, potser en el camí van deixar algunes il·lusions i vam recollir moltes, potser masses, renuncies però vam instituir un sistema imperfectament democràtic. Es va patir, a més a més, un cop d’estat patètic, antic, tronat i barroerament executat. Bigoti i tricorni, fallit però que va deixar pòsit polític i restrictiu ben segur i ens vam quedar sense saber qui era “El Elefante Blanco” algú apunta al mateix emèrit. I vet aquí que ara ens hem tornat actors encara que secundaris (sense evidentment cap Òscar per dolents) del que en diuen de manera gairebé pejorativa allò del “règim del 78” com a paradigma de la política malfeta i necessariament objectiu a esborrar.

Tant malament es va fer?. Ho estant fent millor els d’ara?

Dictadura – transició - democràcia (insistim que imperfecte, com totes però). Defensem el trajecte per més inconvenients que hi hagués i que vam viure com un peatge a pagar per arribar una mica més lluny del que hauríem anat.

La pregunta reforma – ruptura es va decantar clarament i massivament per la reforma. I aquí estem. Com la generació que es va creure que havia fet relativa  bona feina i ara se li retreu per part d’aquells que no hi eren que es podia haver fer més. Què hi farem!.

Però portem una motxilla plena pel pas del anys, plena de victòries i derrotes – vam ser una generació que va adoptar com la nostra divisa allò que de derrota en derrota fins la victòria final- , plena de vivències i convivències, plena de certeses -fins on hi pugui haver certeses en polítics- i de retrets, d’il·lusions i frustracions, en definitiva de realitats consolidades i de quimeres inassolides. Vam escriure poesia del que voldríem i hem acabat  llegint la prosa del que tenim

I tenim això sí un mirall retrovisor que s’endinsa ja molt lluny en el temps.

Però de cop i volta ens dóna al sensació que tornem a viure allò que vam viure.

Ens ve a la memòria la imatge icònica del reporter Manel Armengol en que algunes persones no poden escapar-se d’una carrega policial a temps i cauen a terra, on són apallissades amb crueltat pels grisos. A l'escena la figura  aterrada del veterà i venerable lluitador pacifista Ferran García Faria fa feredat. Els cops de porra cauen de manera brutal mentre es veu també algun poli pegant a altres manifestant amb la culata del fusell. Bàrbar.

Ara amb més sofisticació pels mitjans, el protocols, la preparació professional dels policies però algunes de les imatges no tenen massa diferència conceptual. Branden les porres amb domini precís i de tant en tant s’envia una pilota de goma que surt de mare. Els policies semblen altre cop els dolents. Que breu i efímera és la fama. Resulta que els mossos gairebé van ser idolatrats quan el desastre de l’atemptat del 17-A, quan semblava que eren els millors -he de reconèixer que jo sempre vaig pensar que l’operació no va ser tant elogiosa com es diu- i ara resulta que són qüestionats per intentar imposar una certa pau al carrer. Altre cop els policies són els dolents de la pel·lícula. ...potser també són restes del règim del 78?

I encara en el retrovisor ens apareixen les imatges de les Marxa de la Llibertat, en les imatges no hi ha tanta gent ni de lluny com a les Marxes d’ara, però potser aquells joves –perquè eren majoritàriament joves- amb barbes, despentinats i amb cara alegre i somrient són alguns dels que ara marxen més grans, més calbs i més panxuts (per esmentar tòpics) protagonitzant les marxes. Ara sobre Barcelona, llavors sobre Poblet. Ah! i proposen com a lema Llibertat, Amnistia i Dret d’autodeterminació. Els sona? Llavors cridàvem Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia (aquest final era part del punt que deia “com a pas previ per a l’autodeterminació”). Aquella llunyana marxa era assetja permanentment per la policia i guàrdia civil, avui els forestals i els ADF obren les marxes....

Sembla que la història es repeteix, que retorna un cicle històric i retornem a aquells inicials anys de la transició. Però el retrovisor ens porta una dada incontestable que potser ajuda a entendre on som. Aquells inicials anys de la pre-democràcia contrastada en vots electorals els independentistes eren residuals, menystinguts i fins i tot ridiculitzats moltes vegades com quan demanaven el No a  la Constitució, o quan a l’any 1979 el BEAN no arribava ni als 50,000 vots o a Vilanova a les municipals ni als 110 vots. Eren marginals i molestos a alguns dels que ara parlen amb una suposada autoritat moral (que no els hi reconec) despectivament del règim del 78. Els hereus rebutgen l’herència dels predecessors, normal. Cal matar al pare per seguir endavant. En fi els resultats electorals d’ara contrasten amb els de llavors, l’independentisme (sigui per convençuts de tota la vida o pels molts conversos) ha augmentat exponencialment i això és segurament el que marca la diferència.

Però la veritat ens pensàvem que arribada a la maduresa, ja a l’inici del declivi –si voleu més suament després d’adquirir la condició de sèniors- ho havíem vist tot, dictadures, repressió,esperança transició i ara ens toca tornar a veure una repressió més subtil, la policia torna a ser la dolenta, més marxes per reclamar llibertat, ara resulta que hem tornat a veure justícia modulada pel poder polític, la política menystinguda i pervertida.

No sé si com a generació ens mereixem haver de tornar a començar a creure que hem de cridar, marxar o manifestar-se per gairebé allò mateix que ja havíem reclamant a l’inic de la nostra activitat política.

Ens hem mirat al mirall de la història, i certament res és igual malgrat s’hi assembli força. La història però mai no torna, perquè hi ha marcs diferents i matisos importants cada moment Però la nostra imatge al mirall (i a la realitat, clar) ha envellit des de la primera mirada els llunyans setanta i, ai las!, tot el pes de la història ens ha caigut al damunt i ens ha esclafat, pataplaf!!.

També tenim mala sort recoi!

Repudiats per haver creat el règim del 78 i ara alguns repudiats (molts més que el 78) i altres condemnats injustament per ser independentistes.

Però ens consola una mica que havent vist una restauració monàrquica potser, potser veurem el naixement d’una República.

A les verdes i a les madures

Sixte Moral

Sixte Moral

Qui dies passa anys empeny

http://sixtemoral.wordpress.com/

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Si no han d'estudiar, ni treballar, ni fer la neteja obligada, ni el temps acompanya per sortir al carrer, ni el "no fer res" és una opció, què t'agrada fer a casa quan tens una estona per a tu?

Quan tens temps lliure a casa, quina és l'activitat de lleure que prefereixes fer?

Llegir
Veure la TV
Cuinar
Fer manualitats
Escriure
Meditar
Jugar
Altres