Darrers comentaris sobre la motxilla austríaca

Vam remetre la pregunta als quatre partits que s’han mostrat favorables a l’aplicació d’aquesta mesura. Què aportaria de positiu per a les pensions públiques l’aplicació de la Motxilla Austríaca? Podeu recuperar què és això de la Motxilla entrant aquí. 

i podeu llegir les respostes de cada partit entrant a aquest enllaç.

Avui publiquem els comentaris a les respostes del PDCAT. Les dirigides al text de Ciutadans i Partit Popular aquí les podeu trobar.

I les del PSC entrant aquí. 

PDCAT

Abans de contestar la nostra pregunta, fan unes consideracions a l’entorn de les Pensions Públiques. La seva opció es basa en mantenir el Pacte de Toledo actualitzant-lo per respondre a les noves necessitats. Es pot sintetitzar en: “que les pensions augmentin segons l’IPC real a Catalunya; derogació del factor de sostenibilitat; retornar l’edat de jubilació als 65 anys; ampliar el període de càlcul de les pensions donant-li llibertat als treballadors per triar els seus millors anys; impulsar una previsió social complementària acordada en el si de les empreses; separació de fonts de finançament del Sistema de la Seguretat Social públic buscant noves vies de finançament”.

Malgrat que no sigui una aportació a la pregunta sobre la Motxilla Austríaca, voldríem fer algunes consideracions sobre les propostes subratllades.

La previsió social complementària en el si de les empreses ja existeix, va ser una iniciativa del Pacte de Toledo que suposa obrir la porta a les pensions privades: els diners dipositats, qui els gestiona? Qui és queda la comissió de gestió? La banca i els sindicats principals. És aquest el camí que apunteu?

La separació de fonts de finançament i la cerca de noves vies apunta també cap a les pensions privades. El sistema de Seguretat Social és públic, per tant si busquem noves vies de finançament, ens referim a vies privades. Parlem de nous ingressos públics? D’on provindrien? Seria via impostos, això que no tothom paga? Sense una reforma fiscal de caire social que persegueixi les situacions de privilegi, la fuga de capitals, la picaresca de les grans fortunes i multinacionals amb Hisenda, si no és combat seriosament la corrupció, la via impostos seria tornar a gravar qui ja està prou collat pels impostos actuals. En relació a la motxilla austríaca, la defineixen dient que “consisteix en un sistema d’assegurament obligatori individualitzat per cada treballador i finançat per les empreses”. És, realment, un fons de pensions que el treballador ES finança ell mateix perquè els diners que van al fons es treuen del seu sou brut, no és un plus que paga l’empresa. I d’aquest fons la banca li treurà entre un 0,85% i un 1,5% com a comissió de manteniment, i pagarà un 19% d’impost quan rescati els diners que quedin a la Motxilla.  Manifesten que “rebutgen la idea que pugui ser un model substitutori del sistema de pensions i subsidis per desocupació públic basat en la solidaritat intergeneracional i el principi de contributivitat”. Si és cert aquest rebuig, no sembla coherent votar a favor de la Motxilla Austríaca dins del Pacte de Toledo, com va fer el senyor Carles Campuzano. La ministra Calviño va deixar clar què era això de la Motxilla, tant al Consell de Ministres de 8 de febrer de 2019, com a la Comissió Europea, com en la seva intervenció dins del Fòrum organitzat pel  Consell General d’Economistes d’Espanya, dos dies abans de començar la campanya electoral.

També comenten que “aquest sistema (Motxilla) hauria de plantejar-se com un complement, de la mateixa manera que ho són els plans de pensions privats”. Els plans de pensions privats no són cap complement de la pensió pública. Qui necessita aquest complement és qui té una pensió migrada, i la té perquè ha tingut un sou baix i per tant una contribució a la Seguretat Social també baixa. Aquesta persona, què pot aportar a un pla de pensions privat? Seria favorable per qui ja ha estat beneficiat amb un bon sou, i per tant no té tanta necessitat d’un complement: beneficiat en la distribució de la riquesa i en la redistribució. Consideren que “en cap cas hauria d’anar en detriment del sistema públic”, però si és, com diuen també “com els plans de pensions privats” sempre que hi ha una pensió privada i es desgrava, són diners que deixen d’ingressar les finances públiques: cada any 3.000 M es perden per les desgravacions que s’apliquen a les pensions privades. Per aquest camí, anem malament...  Afirmen que “volem enfortir (el sistema públic), a més d’apostar per les mesures oportunes per garantir-ne la sostenibilitat en el futur”. La sostenibilitat no ha de venir pel cantó de les retallades de les despeses en pensions, ha de venir per la millora dels ingressos. I el primer pas és fer una reforma fiscal de caire social.

Què vol dir “una reforma fiscal de caire social”? Ara no és possible explicar-ho per manca d’espai, però ho explicarem.