Paternitat

L’altre dia, abans d’anar a buscar la Berta a la llar, llegia una entrevista amb l’Enric Auquer, un dels protagonistes de La casa en flames, sobre la paternitat. Em va cridar l’atenció com confessava que s’havia convertit en un pare cridaner i com intentava posar-hi remei.

Vaig pensar que era bonic veure algú parlant de la paternitat sense sentir-se jutjat. És molt fàcil explicar tot allò que el teu fill o filla fa bé i com n’estàs d’orgullós, però costa una mica més admetre el que socialment no està tan ben vist: que mirin una estona els dibuixos a la televisió —ei, sí, però en anglès, eh—; que mengin xocolata —ei, sí, però al matí i només els caps de setmana—. Sembla que la paraula no estigui prohibida… i, fins i tot, acceptar que la teva filla et donarà lliçons.

I em pregunto sovint si la realitat d’aquestes famílies ideals s’ajusta al que prediquen o si simplement ho fan per mantenir la façana de “bons pares”. A casa, intentem fer-ho tot perquè la vida sigui fàcil, sense caure en la self education. La Berta mira dibuixos, sí, i no sempre en anglès. També menja xocolata entre setmana —més de la que ens agradaria i menys de la que ella voldria—. I, és clar, també li diem que no. Sovint. Perquè creiem que és important que aprengui a reflexionar, però també que entengui que hi ha límits i que no es poden traspassar.

Potser ser bon pare no és fer-ho tot bé, sinó admetre que, a vegades, no pots, o simplement no en tens ganes.

Aquests darrers dies hem hagut de deixar la Berta a acollida perquè els pares de l’Anna eren fora de viatge. Jo estic de reducció, però el meu horari no em permet anar a recollir la Berta abans de les dotze. A aquella hora, els que es queden a dinar ja comencen a entaular-se. Per tant, vam decidir que es quedés a dinar i a dormir. La recolliríem a les tres de la tarda.

Sempre hem procurat que només anés de nou a dotze per evitar que se li fes pesat. Així ens sentíem “bons pares”, suposo.

El més curiós de tot és que, una altra vegada, la Berta ens ha ensenyat que hem de confiar més en ella. L’altre dia, quan la deixava a acollida, em deia: —Dinar escola… casa, no — no parla gaire encara.

I aquí, amb un somriure i un pèl de tristesa, vaig adonar-me que, gairebé sempre, qui no està preparat sóc jo.

Ara que acabo d’escriure, no sé exactament sobre què us volia fer reflexionar. Potser només volia compartir aquesta mena de contradicció que tots vivim. En tot cas, espero que aquesta lectura us hagi distret… una mica més que mirar la televisió. En anglès, és clar.