Unió Europea

La lliçó del Brexit

Francesc Murgadas 02-02-2020 21:22 Lectures 740
Plenari de l'Eurocambra durant la votació de la resolució del Brexit. ACN / Natàlia Segura

Plenari de l'Eurocambra durant la votació de la resolució del Brexit. ACN / Natàlia Segura

Tothom està expectant des que Gran Bretanya ha confirmat allò que tots pensàvem que seria un “farol”. L’abandó de la Unió Europea.

Però, si mirem una mica la història del que va començar essent, el 1957, la Comunitat Europea dels sis països fundadors (Alemanya, França, Itàlia, Holanda, Bèlgica i Luxemburg), podem constatar que, tot plegat, no és sinó una etapa més en l’intent de construir uns Estats Units d’Europa. Que fins ara havien estat etapes sumadores, ampliadores i de creixement, però que ara s’enfronten a un procés de reducció que no hauríem de considerar excepcional.

Perquè convé recordar que l’any 1963, el general De Gaulle va arribar a exercir el dret de veto quan Gran Bretanya va trucar a la porta per afegir-se al projecte. Un fet que tensà les relacions amb Alemanya, posant en perill la continuïtat de la UE però que, a base de política, es va aconseguir superar l’any 1973 quan, en la primera ampliació, Gran Bretanya va entrar al club junt amb Dinamarca i Irlanda.

Per això, si ara toca restar, rebaixar plantejaments i ser una mica més realistes, no hauríem de caure en la temptació de tirar la gorra al foc.

El món no s’acaba ni amb una ruptura matrimonial, ni amb el trencament d’una unitat més o menys agafada amb pinces. L’únic que passa és que cal buscar un altre camí que permeti –amb les eines que quedin disponibles- assolir el mateix objectiu. Sempre que aquest objectiu sigui encara vàlid, és clar.

Però el que no hauríem de fer, és fer-nos trampes al solitari. Si la nova geo-estratègia mundial no permet més de dos galls en un galliner dominat per EEUU i Xina, caldrà que la Unió Europea es converteixi, o en un pollastre amb pretensions que espera que un dels dos galls faci figa per prendre-li el lloc, o en una gallina que s’arrambi i festegi al gall que més li convingui.

El camí no és fàcil. La situació inicial ha canviat moltíssim i molts dels plantejaments clàssics fan figa. Un exemple. La CEE jugava amb el vent a favor de que dues grans potències (EEUU i URSS) maldaven per ampliar el seu harem de gallines. Per tant, posar-se a redós d’una d’elles, garantia contrapartides beneficioses mentre l’equidistància (que els ho preguntin als països no arrenglerats d’aquell temps) era contraproduent. Avui, amb l’economia manant a tots els nivells, els dos grans actuals han aprés a respectar i mimar als equidistants, sempre disposats a parlar i pactar, i a menystenir, i si cal castigar, als fidels, convençuts que sempre els tindran al seu costat, submisos.

Només cal veure la política de repressió aranzelària que practica el president Trump, molt especialment contra els seus aliats fidels, entre els que hi ha la pobre Europa.

Per això imagino que, hores d’ara, els britànics reflexius deuen estar valorant si han fet l’encert de la seva vida –que els pot dur a convertir-se en l’estat nº 51 dels EEUU, el tercer “no contigu” junt amb Alaska o Hawai- o la cagada del segle que els condemni a vagar per la galàxia a la recerca d’algú amb qui parlar, comerciar o pactar.

I no seria honest si no comparés aquesta situació amb la de Catalunya. Dues realitats radicalment diferents en molts aspectes però amb un denominador comú entre el “brexit” i l’independentisme. La voluntat dels ciutadans de provar una nova situació, de buscar un nou estatus en un món canviant. Que els britànics defineixen com a “no europeu” i nosaltres, diguem-ho clar, com a “no espanyol”. Quan en un i altre cas hauríem de definir-lo amb una sola paraula: “millor”. O potser si la Unió Europea embogís i ens oferís un estatus de nou país associat però sotmès a les seves lleis i normes, no correríem a signar el contracte i pagar la clàusula de recessió amb l’estat espanyol?

Però la realitat és la que és, i la situació de Catalunya no és la de Gran Bretanya enfront la Unió Europea (malgrat puguem fer paral·lelismes entre les nostres autonomies i els països membres de la UE), sinó la d’Escòcia o Irlanda del Nord enfront Gran Bretanya. I ja veiem com va allà.

Cert que molts desitjaríem estar com ells, però, no ens enganyem, tampoc ells estan per tocar campanes. Malgrat Nicola Sturgeon digui que Escòcia tornarà a Europa com país independent, Boris Johnson va fent el seu camí cap al “brexit”. Ningú vol aplicar-se la medicina que imposa als altres. I molt menys Anglaterra.

Actes reflexos

Francesc Murgadas

Francesc Murgadas

Reflexions a volta de correu... naturalment electrònic

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

La comarca del Garraf està registrant en els darrers dies un repunt dels casos de coronavirus entre la població i la Generalitat ha suspès els ingressos, les visites i les sortides de les residències de gent gran de Sitges

Creus que la població s'ha relaxat i no compleix amb les mesures de prevenció de contagis?


No