Una gran oportunitat

No m’interpreteu malament. No menystinc en absolut el problema de la pandèmia de coronavirus, però penso que qui ha de dir-hi la seva, en primera instància, son els científics. I si molt m’apureu els epidemiòlegs. Que sovint sembla que els biòlegs com jo o els metges de medicina general cridats a tertúlies, siguin veritables gurus omniscients posseïdors de la poció màgica.

Això tampoc significa que polítics, sociòlegs, antropòlegs i fins i tot periodistes, no hagin d’opinar. Però farien -o faríem- bé de citar les fonts, si les tenen, i fer de les seves reflexions una simple, senzilla i humil opinió. Massa sovint es converteix la ploma en vara de castigar o premiar, el teclat d’ordinador en faristol de director que dona entrada a flauta o violí, o el micròfon d’una ràdio o televisió en púlpit de predicador des d’on adoctrinar la plebs.

Però jo no volia -no vull- seguir per aquí. La meva simple, senzilla i humil opinió d’aquesta setmana voldria cridar la teva atenció sobre com, aquesta fotuda situació de pandèmia, ens pot aportar -ens hauria d’aportar- reflexió serena sobre el nostre futur polític.

Perquè si hi ha una primera afirmació que es pot fer és que el problema del coronavirus no sap de fronteres. Es un problema mundial que, en aquest moment afecta a uns però que demà afectarà als altres com a conseqüència de la globalització que, agradi o no, ha superat el camp de l’economia per envair tots els altres aspectes de la convivència.

Això, tan evident, em porta al pinyol de la reflexió. La constatació d’estar captius entre dues tendències. Dues formes d’afrontar el problema. La més immediata i visceral de intentar resoldre el meu problema sense supeditar-lo a la solució del aliè, i la més reflexiva i solidària de buscar solucions que el resolguin a tothom. Dues tendències que apareixen en tots els àmbits de la societat. Contraposant aquells que tanquen fronteres a la immigració als que reclamen una integració responsable. Duent al mateix supermercat als que acaparen una dotzena de paquets de llet i els que compren l’habitual de cada setmana.

Si pretenem resoldre aquesta disjuntiva en l’àmbit de la política, és evident que toparem amb fanatismes, interessos, manies, etc.. que emmascararan l’anàlisi i ens duran a una solució més o menys tendenciosa. Però, buscant un tema políticament neutre, com ara una pandèmia vírica, potser podrem fer un anàlisi equilibrat i imparcial, i arribar a conclusions i solucions òptimes. Això sí, mentre evitem fer-nos trampes al solitari. Mentre escapem de les “fake news” que ens assalten i les opinions interessades que ens tiben cap una opció amb intencions poc clares. I, sobretot, mentre respectem el procés intel·lectual de funcionament que encadena -per aquest ordre- constatació del problema, informació sobre ell, anàlisi reflexiu d’ella, planteig de solucions possibles i tria de la que estimem més idònia. Quatre fases preparatòries i una cinquena concloent i decisòria que vol ser el pinyol de la meva reflexió.

Perquè aquests dies hem vist com, als diversos nivells decisoris de la nostra societat política, es prenien decisions, no sempre coincidents respecte la pandèmia. Que si jo tanco les escoles i tu no. Que si envio la gent al CAP o els faig trucar a un telèfon. Que si confino un barri o tota la ciutat. Que si mantinc el transport públic o hi poso limitacions... Un mosaic d’opcions agreujat per la jerarquització del nostre sistema polític que ha permès prendre decisions a diferents nivells, empantanant així el panorama. Finalment però, sembla que hem sabut unificar criteris en el marc de l’anomenat “estat d’alarma” que, no ens enganyem, no és sinó la captura de part de les regnes disperses per part del poder central. Però que a Xina ha demostrat resoldre el problema.

I aquesta unificació, curiosament, s’ha fet, de moment, sense escarafalls ni reticències. Sembla que tothom l’ha acceptat sense piular. Potser, doncs, aquest procés que ha dut de cert guirigall inicial a l’aparent uniformitat d’acció actual, ens pot fer de pauta per, si seguim constatant que el nostre estat té un problema de vertebració que es vol resoldre en una taula de negociació, millorar en aquesta via de solució. Recuperem les dues fases preparatòries (informació i anàlisi reflexiu) al meu entendre obviades en la constitució de la mesa i, un cop processades, seguim cap a la tria de la millor solució. Sense sorolls, interferències, interessos... O potser el problema territorial no s’ho val i la pandèmia sí?