Quarts i hores

Sobretot des que hem passat a ser una de les ases dels cops del president nord-americà a les que amenaça dia sí, dia també. Com si la retirada dels seus soldats de les bases nord-americanes impulsades pel franquisme i uns EEUU temorosos de la guerra freda, no hagués estat, fa uns anys, un objectiu reclamat, i fins i tot exigit, des de determinats àmbits de l’esquerra nacional. Ara, el que aleshores hauria estat una gran noticia celebrada per molts, ha passat a ser un motiu de preocupació més que evident. Sobretot des que aquella Unió Europea que havia de ser el nostre paraigua substitutori de la protecció nord-americana, ha començat a fer figa i l’horitzó d’una Europa forta, progressista i unida sembla cada cop més lluny i amb més probabilitats d’acabar establint jerarquies entre els membres, separant als pares fundadors dels nouvinguts, i establint una mena de “prioritat nacional” derivada de la competència entre nacions. Amb països rics, veterans i prestigiosos, i altres modestos, relativament nouvinguts i, en alguns casos, considerats en privat com una mena de llast necessari per poder presumir d’unitaris.

I, en mig d’aquesta situació global, apareixen els nostres problemes “locals”. Acaba d’entrar en el debat polític el quart procés electoral (d’aquí el títol de la reflexió) de l’àmbit de les nostres autonomies. Aquell “invent” que, com el de les bases nord-americanes, sembla que no està aconseguint ser tan il·lusionant, eficaç, equilibrador i just com asseguraven els pares de la nostra constitució. Andalusia, la comunitat autònoma implicada, ha començat la seva campanya electoral amb el llast de les dues “rendicions” del PP guanyador (Extremadura i Aragó) al Vox de l’ultradreta que amenaça amb generalitzar aquella “prioritat nacional” a la Castella-Lleó ja escorada cap a la dreta i a l’Andalusia que veu passar les hores del títol en espera de mostrar, el proper 17 de maig, les seves preferències polítiques que les enquestes apunten que mantindran l’estat actual, amb la incògnita de si Vox serà o no la crossa d’un PP que no arribi a la majoria absoluta.

Però la cosa no acaba aquí. El pas de les hores evidencia cada cop més el que apuntàvem fa una setmana. Si el PP aconsegueix el quart triomf amb Moreno Bonilla, tot fa pensar que la pressió sobre el PSOE+Sumar que, a tranques i barranques, es manté en el poder, mentre va perdent suport en resposta a l’aplicació que fa de la “prioritat nacional” a la realitat autonòmica, acabarà duent-nos a l’abisme. A un guirigall que en poques hores, acabarà obligant-los a passar pel detector de mentides d’unes eleccions generals que demostrin si les enquestes que es publiquen ara son versemblants i realistes, o son un somni amanyat per intentar dur la farina al seu molí.

Òbviament, no podem descartar ni la derrota absoluta del PP, ni la relativa que li permeti, com està fent fins ara, governar de bracet amb els diputats afins a Santiago Abascal. Les dues hipòtesis, però, tornen a dur-nos al mateix escenari. Un país ingovernable que, teòricament, posa la seva confiança en el poble i els seus vots, fent cas d’aquell antic aforisme pre-democràtic que deia que el poble espanyol era savi i sabia el que volia.

Queda, però, una opció més. El rebot del PNB a la resposta del PSOE a la manca de suport basc i l’intent de ERC per unir l’esquerra nacional, podrien permetre pensar en un pacte sobre la “prioritat nacional” aplicada a la realitat “pluriautonòmica”, que permetés a bascs, catalans, gallecs i PSOE, formar un moviment unitari -un altre “quartet”- que agafés les regnes del país i el tirés endavant donant certs privilegis a les comunitats que, des dels principis de la democràcia, ja tenien un adjectiu assignat. O no recordeu la divisió entre “comunitats històriques” i “comunitats noves”?. Els quarts i les hores.