Coronavirus

Fallen les matemàtiques?

Imatges dels carrers buits pel coronavirus. Eix

Imatges dels carrers buits pel coronavirus. Eix

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Si només fossin les matemàtiques, el problema tindria fàcil solució. S’agafen les dades, es refan els càlculs (o es fan si no son satisfactoris) i es donen a conèixer perquè tothom que vulgui en pugui treure les seves reflexions. Però la cosa sembla que va més enllà en el cas del coronavirus. Com apuntava la passada setmana, comencen a sovintejar les veus que demanen que les dades que es proclamen i publiquen siguin validades i contrastades. Un exemple. Quan es parla d’infectats, tot fa pensar que son els que haurien estat detectats de manera fefaent amb la prova corresponent degudament fiable. Però quan llegeixes que Espanya ha comprat test ràpids de diagnòstic a una empresa xinesa que han resultat defectuosos i que no estaven validats per la Unió Europea, penses si els falsament detectats (o falsament donats per sans) també engruixeixen les xifres que ens donen, suposadament actualitzades cada dia, en un intent per donar sensació de solvència.

Per tant, aquí no fallen només les matemàtiques. Es com si pretenguéssim que un alumne que no sap contar, sumés. Les coses, torno a insistir, s’han de fer per ordre. De la mateixa manera que no podem posar el carro davant dels bous encara que això suposi una gran innovació en el camp del disseny per evitar que les flatulències dels bòvids molestin als passatgers del carro.

Per tant, si us plau, aturem aquest degoteig angoixant de xifres pel cap baix confoses. No fallen les matemàtiques, simplement es posen al servei d’altres interessos.

No deixa de ser curiós que, de la nit al dia, EEUU hagi passat a ser un dels principals afectats pel coronavirus quan portàvem dies sentint tota mena de crítiques contra Itàlia i l’estat espanyol, sense haver sentit a parlar d’infectats o morts a casa del senyor Trump.

Fallen altres coses. Ho acaba de demostrar la senyora Merkel, amb l’ajut dels calvinistes holandesos, vetant -o com a mínim obstaculitzant- les peticions d’ajut econòmic dels països del sud d’aquesta Europa que segueix entestada en proclamar-se líder de la solidaritat mentre paga a Turquia per aturar la immigració o reduir-la a les necessitats de la seva industria i serveis.

Ho ha demostrat també la política espanyola que ara, deu anys desprès d’encetar les retallades sanitàries del servei públic per donar més marge de beneficis a la sanitat privada, comença a posar el crit al cel en no poder negar les diferències que comencen a aflorar entre els països del sud i els nòrdics en coses tant bàsiques com llits per cada miler d’habitants, un cop evidenciat el triomfalisme de les inauguracions més o menys reials de suposades instal·lacions pioneres.

Ho han demostrat igualment certes actituds més que xenòfobes cap a la gent gran reclosa a suposades residencies (de les que algun dia haurem d’escatir els comptes de resultats) en el moment de ser traslladades, i certes declaracions repugnants d’algun que altre líder polític més o menys marginal.

Per tant, no culpem de tot a les matemàtiques o a un pobre virus que només sap seguir els mètodes que li asseguren la supervivència. Pensem que algú que no sap comptar (o que no vol saber-ne) s’ha posat a resoldre equacions de segon grau.

Que algú que ha estat tots aquests anys pendent de la seva quota de poder, ara intenta resoldre un problema que ja era aquí però que no va voler veure.

I pensem que, malgrat tot, ens en sortirem. I si som llestos i no tornem a caure en el parany del diner fàcil i l’afalac abundant, podem fins i tot millorar la nostra societat. I molt. O potser no heu vist que aquests dies, l’aire sembla més net, sobretot a les grans ciutats?

Si tota la solidaritat i sacrifici que estan exigint a la ciutadania només serveix per tornar a la situació anterior, per millorar els mètodes de control o per donar més beneficis a les industries de les que depenem, ho tindrem cru. Per aprendre a caminar bé, s’ha de caure unes quantes vegades. I fixar-se cada vegada en l’error que ho ha provocat, per evitar tornar-hi. És massa fàcil -i contraproduent- esperar que els altres t’aturin en la caiguda. Perquè, igual quan els necessites, ells estan comptant diners, maquinant aliances o fent la migdiada.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local