Mig segle

Per ser més precisos, 55 anys. Perquè fou l’any 1970 quan la ONU aprovà la resolució que manava -o com a mínim, recomanava- que a la regió del Sàhara espanyol s’hi fes un referèndum d’autodeterminació, exigència a la que Espanya es va negar fins que el 1974, sotmès a la pressió política internacional i castigat a la pròpia colònia per la creació, el 1973, del Front Polisario que lluitava per la independència, va accedir a l’exigència i començà a planificar la seva realització, fixant el 1975 per la seva celebració.

Però Marroc tampoc era una bassa d’oli. Un parell d’intents de cop d’estat el 1971 i 1972, portaren a Hassan II a una posició combativa que intentava annexionar-se el territori colonial. Per començar, demana al Tribunal Internacional de Justícia que declari nul·la la resolució del referèndum i que s’aturi el procés fins que el tribunal resolgui la petició. Ho reforça amb els dubtes sobre el procés censatari en una població nòmada. I ho embolica incorporant a la colònia en litigi les places de Ceuta i Melilla que Espanya considera seves, i anunciant una mobilització general que bateja com “Marxa Verda” i que consistirà en una marxa “pacífica” de marroquins majors de 18 anys i desarmats que envairan el territori. La ONU reacciona amb una resolució que demana moderació mentre el Marroc fixa el 6-XI-1975 com la data de realització mentre prepara 25000 soldats per fer-los passar per ciutadans civils. Espanya replica reculant les tropes uns quilòmetres de la frontera i minant la franja que abandona.

El dia assenyalat, a dos quarts d’onze del matí, comença la marxa. Aquell vespre, 50.000 marroquins acampen en territori “alliberat”. Mentrestant, el Consell de Seguretat deplora els fets i fa una crida al diàleg que Marroc, EEUU i França recolzen, mentre Algèria i el Front Polisario reben un suport moderat de part de la URSS.

Les negociacions entre Marroc i Espanya, pel seu costat, donen un resultat acceptable. Hassan II dona ordre de retirada de la marxa. Uns dies més tard, amb Joan Carles de Borbó com a cap d’estat en funcions (Franco ha començat la seva agonia) es signa a Madrid l’acord tripartit entre Espanya, Marroc i Mauritània, on la primera ratifica la seva intenció de descolonitzar el Sàhara i implantar-hi una administració “de trànsit” amb participació dels altres dos signants i de la “Yemaà” del poble saharaui, el gran oblidat fins aquell moment. Tot plegat, amb una data límit. El 28 de febrer del 1976.

Dos dies abans, Espanya notifica a la ONU que dona per acabada la seva presència al territori colonial tot recordant que els acords suposen respectar l’opinió del poble saharaui lliure i vàlidament expressada.

L’endemà, per sorpresa, Marroc notifica a la ONU que la “yemaà” saharaui, el mateix dia de la renuncia espanyola, havia votat cedir el Sàhara a Marroc (la part nord) i Mauritània (la part sud). Però l’endemà, el Front Polisari anunciava que mantenia la guerra de guerrilles després de proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica. La situació, lluny d’haver-se aclarit, entrava en un equilibri inestable que condemnava a la regió a una inestabilitat a la qual no era aliena la posició de les grans potències, amb uns Estats Units que recolzaven més o menys explícitament als marroquins, mentre el bloc comunista i no arrenglerat, es dividia entre els que en defensaven l’autodeterminació i els que es decantaven clarament a l’esquerra.

I Espanya? Nosaltres, ja teníem prou enrenou amb la mort del dictador (coincident en el temps amb el final d’aquella història), l’aplicació de la democràcia (amb ensurts inclosos) i el procés de definició del mapa organitzatiu i de funcionament territorial.

La prova està en què, si repassem aquelles exigències polítiques i socials de canvi de fa mig segle, no sembla que haguem avançat tant com voldríem i, si m’apureu, podríem.

Tot plegat, sembla que torna a la palestra. Veurem com acaba. Que mig segle és mig segle.