Literatura

En temps de Marc Aureli

Imatge de la coberta de 'A Bàrcino', de Maria Carme Roca. Eix

Imatge de la coberta de 'A Bàrcino', de Maria Carme Roca. Eix

Els anys centrals (segle II dC.), que transcorren en la darrera novel·la de Maria Carme Roca, A Bàrcino (Columna), coincideixen amb el temps de l’emperador filòsof Marc Aureli, l’autor de Meditacions, un compendi d’aforismes, sentències i soliloquis escrits en grec i que comprenen dotze llibres. Redactats per a ell mateix, aquests escrits de pensaments en veu alta són com un diari de meditacions i reflexions deutores de la filosofia estoica que aquest emperador culte va adoptar.

L’emperador Marc Aureli, que està considerat l’últim dels anomenats «emperadors bons» (el seu fill, l’emperador Còmmode, no va ser gens digne del seu pare), és un dels personatges reals que tenen paper en el relat en primera persona d’A Bàrcino, de Maria Carme Roca. La protagonista d’aquesta novel·la és la Minícia, nascuda el desembre del 128 dC. i morta en el 194 dC. En la ficció, la Minícia és filla d’un personatge nostrat: Luci Minici Natal Quadroni Ver, que va protagonitzar la novel·la Barcino. És per aquest motiu que els lectors que vagin llegir aquella primera novel·la ara retrobaran alguns dels personatges d’aquella història relacionats amb la història que en la seva vellesa ens conta la Minícia: una dona culta i de comportament molt avançat per l’època, i que no sempre ho fa tot bé, ans al contrari. I és precisament aquest voler anar rectificant sobre les pròpies passes en la mesura del possible el que fa que la Minícia resulti tan propera. No és una guanyadora ni una perdedora, és, i ja és tant, algú que intenta ser ella mateixa encara que hagi de fer concessions, com tothom.

En un complex ordit de base històrica, i durant trenta capítols, cadascun amb el seu enjòlit, els lectors d’A Bàrcino poden seguir el fil narratiu de la història d’una dona que si bé en tants moments fa el que vol en tant que nascuda en una família patrícia, i aviciada i protegida per la gent del seu entorn, ja sigui per la família i amics (entre ells el mateix emperador Marc Aureli i la seva dona Faustina), ja sigui per la gent fidel que la serveix, també és veritat que no es lliura de grans patiments morals. De jove es va enamorar de la persona que menys li convenia (com si es posés el mateix dimoni al cor), i a l’entramat de la seva història encara cal afegir-hi un personatge ocult, un enemic de la gens dels Minici que li amarga l’existència enviant-li cada any pel seu aniversari missatges que la intranquil·litzen, i no pas perquè sí, sinó perquè les amenaces sovint tenen resultats nefastos.

En el seu text d’introducció, l’autora diu que «el món romà és apassionant, amb les seves grans virtuts, defectes i mancances». Sí, el món romà resulta fascinant sobretot aquí, que el sentim tan familiar, com si en algun moment haguéssim caminat pels carrers d’aquella jove colònia romana anomenada Bàrcino, o per Baetulo i Tàrraco, així com sentim pròxima la Via Augusta perquè aquesta via és encara sota l’asfalt de les nostres carreteres i autopistes, així com tenim a l’abast creuar ponts romans i fotografiar aqüeductes, i tocar amb les mans les pedres de les muralles romanes per sentir la calidesa del sol que les va escalfar en aquell segle II en què transcorre la vida de la Minícia de jove i després de vídua al costat del centurió Luci Cecili Optat, personatge real que en la ficció és el seu amant. L’habilitat narrativa de Maria Carme Roca ens fa viure en primera persona el tràfec de carrers i mercats, i el bullici de circs i ports, i el plaer d’un bon dinar amb les menges de l’època en domi que podem evocar amb la imaginació a la vista de les restes de cases romanes que podem visitar tot admirant els seus preciosos mosaics, marbres i pintures murals que revelen l’atmosfera i fesomia d’aquell temps.

Acurades són les descripcions dels escenaris on transcorre la vida plena de tantes estones de joia com de dolor i neguits de la noble Minícia, i tot visualitzant-les com en un fris ens fem càrrec de l’elegància dels vestits amb plecs impecables i dels pentinats de rica elaboració, com era la moda. Tot és real, en el relat A Bàrcino, de Maria Carme Roca: llocs, viatges i personatges ben caracteritzats. Apuntalen la versemblança històrica i la complexitat de les relacions humanes d’aquest novel·la les magnífiques cartes que escriu la Minícia, molt destra en el gènere epistolar, així com les cites de Marc Aureli, que subratllen amb una filosofia útil, com en diríem avui, els episodis que componen A Bàrcino. Llegides en el nostre temps de grans trasbalsos, aquestes cites assenyades, sàvies, apunten a la realitat nua de l’existència que mai no hauríem d’oblidar: «Quan t’indignis o t’irritis desmesuradament, recorda que la vida humana és molt breu i que al cap de no gaire temps tots estarem enterrats ben estesos a terra.» (Marc Aureli, Meditacions, llibre XI, 18).

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!