Aquests vells egoistes...

La Comissió Europea ha parlat de pensions. Ho ha fet per denunciar la manca de solidaritat dels jubilats envers dels joves i el mal que pot fer a l’economia de l’estat haver derogat la reforma que, en el seu moment, va fer el PP a l’entorn de les pensions.

Consideren que els grans damnificats de la “crisi” del 2008 van ser els joves, que van arribar a tenir un 56% d’atur, i que els grans beneficiats van ser els pensionistes, que quasi no van perdre poder adquisitiu.

Brussel·les ha demanar a Espanya que no torni a fer el mateix, que ara s’hauria de protegir els joves i els jubilats haurien de ser solidaris.

Abans d’analitzar aquesta afirmació, voldríem aclarir alguns conceptes que la corrupció del llenguatge que abona el neoliberalisme ha trastocat.

No es pot ignorar que els nostres drets d’avui són la conseqüència de la lluita d’ahir, i que els drets del demà seran el resultat de la nostra lluita d’avui. Quan el moviment pensionista defensa les pensions públiques ho fa amb el convenciment que únicament defensant el dret actual podem ajudar a fonamentar un dret futur, el dret de fills o néts. Quan defensem les pensions defensem el dret al treball, a un treball digne, amb retribució justa i en un marc de condicions laborals correctes. Sense aquests elements, una pensió futura no és possible dins dels plantejaments actuals, encotillats pel Pacte de Toledo. La lluita dels joves per un lloc de treball que els permeti viure dignament i la lluita pensionista per unes pensions justes, és la mateixa lluita plantejada en dos moments diferents.

Quan demanem que el sou mínim interprofessional sigui de 1.200  euros, no defensem la nostra jubilació, ho demanem per dignificar els sous futurs i per oferir una base més digna per a les pensions que vindran.

Quan demanem revocar les reformes laborals de Rodríguez Zapatero i Rajoy no defensem el nostre lloc de treball o la nostra pensió, defensem dignificar el treball i el fonament  de les pensions públiques del futur: amb inestabilitat laboral i sous baixos no es pot construir una vida ni una futura pensió.   

Els pensionistes, amb la “crisis” van veure congelada la pensió o se’ls va aplicar un 0,25% d’augment, segons els diferents anys. Durant aquest mateix període l’atur va augmentar i va arribar al 56,5% entre els menors de 25 anys. Aquest és el fonament de l’afirmació de la Comissió Europea. Mirem el gràfic adjunt publicat per El Periodico l’any 2017, en concret el tercer, que resumeix els altres dos anteriors?  

Veiem que entre 2008 i 2016 la despesa en aliments i begudes el cas dels compresos entre els 16 i 44 anys, va caure un 22,3%; entre 45 i 64 va augmentar un 1,2%; i entre els que tenien més de 65 anys la despesa havia pujat un 36,9%. És possible que la Comissió Europea pensi que els vells van menjar tant que els altres ja no van poder comprar aliments? Quantes famílies van poder sobreviure a la “crisis” gràcies a la pensió d’un vell? D’això en diuen manca de solidaritat? Parlant de manca de solidaritat...

La pensió mitjana a Espanya 2020 és de poc més de 1.000 euros, la pensió mínima 683 euros, el Sou Mínim Interprofessional 980 euros. Si això ho comparem amb el que cobra un diputat de fora de Madrid per a la seva manutenció, 1.959,62 euros lliures d’impostos, veurem que la teoria que la tassa de substitució és massa alta i que cal rebaixar les pensions, és falsa. El problema no és que les pensions siguin massa altes sinó que els sous són baixos. Això sí que és una mostra de solidaritat, oi Comissió Europea? Seguim parlant de solidaritat...

Entre 2008, quan va començar la “crisis”, i 2018, quan oficialment es va donar per acabada (?), el nombre de milionaris a Espanya va augmentar un 76%. Entre 2016 i 20017 l’augment va ser del 10,9%, uns 22.100 milionaris més. El 2018 hi havia 224.200 persones milionàries que tenien en conjunt 565.700 milions d’euros. Totes aquestes dades estan tretes de l’Informe Mundial de Riquesa publicat per la consultora Capgemini. Un cas lloable de solidaritat, oi Comissió Europea?

La Comissió Europea adopta un paper, que no és nou en la dreta política i sociològica: fomentar l’enfrontament entre les generacions per afeblir unes reivindicacions que en realitat són conjuntes. La solució no és dirimir quin dels drets té més sentit o ha de tenir preferència, no es busca decidir quins drets s’han d’aprimar perquè els drets dels altres grups puguin créixer.

Ens volen fer creure que hi ha qui s’emporta les molles més grosses i qui s’ha de quedar amb les petites i fer que ens discutim per qui les ha d’agafar. Mentre disputem, no ens adonem que el conflicte no és les molles que cauen, el problema és què passa sobre la taula del neoliberalisme.  

Es tracta d’unir les forces i les lluites per a resoldre un problema conjunt, un problema que afecta a joves, adults  i gent gran. El dia que això ho entenguem, tot podrà ser molt diferent, i per això tenen molt present que és important confrontar els interessos d’uns i altres per evitar una actuació conjunta que pugui qüestionar els seus interessos.