Missatge d’un mestre i jugador d’escacs a les mares de les escoles públiques del Garraf

Sóc mestre des de fa 14 anys i la majoria del meu exercici professional l’he realitzat a la comarca del Garraf.

Porto dos dies llegint el “missatge d’una mare i metgessa a les direccions de les escoles públiques del Garraf” i realment no sabia si contestar. Finalment, com veieu, m’he decidit.

Haig d’agraïr la brutal implicació en el tractament de la pandèmia durant aquests dies del sector sanitari (un sector especialment castigat). Aquest és el motiu pel qual tanta gent sortim als balcons a les 20h per a reconèixer el vostre treball. El focus es va posar sobre el sector sanitari I ha contestat de forma més que excel·lent.

En relació al missatge, haig de donar la raó ja que pot existir un paral·lelisme entre la professió de metge i la professió de docent. No obstant, l’objectiu del servei és totalment diferent. Això implica que el vidre a través del qual mirem la realitat no serà exactament el mateix.

Em sap molt de greu que les situacions viscudes aquesta pandèmia hagin castigat el sector sanitari. El sector educatiu també ha viscut situacions d’estrés durant i abans de la pandèmia (amenaces, violència física, retirada de custòdies,morts de members de la comunitat educative per COVID 19,…). Professions vocacionals com la nostra, exigeixen un compromís amb la nostra feina, indistintament dels recursos disponibles.

Es comentava a la carta que els futbolistes poden tornar a jugar i tocar-se. Estic totalment d’acord. Donat que a tots els jugadors els han fet la prova del COVID-19, juguen amb la tranquil·litat de poder-ho fer. Els docents ( a l’igual que els metges) van a cegues a l’hora de saber en quines condicions jugaran el seu partit. Resulta difícil marcar gols amb els ulls tancats.

Encara que no es cregui, moltes vegades s’han acceptat alumnes amb febre i malalts. Aquesta realitat ja existia abans de la situació pandèmica. Tots els mestres han viscut aquesta situació sent la família conscient. Per sort, la gran majoria tenen sentit comú i els deixen descansar a casa. Com a docent et preguntes coses com: Quina seguretat es pot donar a l’alumnat si sabem que aquestes situacions es seguiran donant? Com li explico a un/a alumne/a d’Infantil què són dos metres de distància en poc temps?

En l’escrit es comenta que s’han d’obrir les escoles … Però les escoles mai es van tancar. Les escoles segueixen funcionant. Sempre s’han de millorar coses, però el suport academic I emocional s’ha fet a través de tots els canals disponibles (moltes vegades pagats pel propi docent) I amb moltes hores de feina. L’escola no són parets, portes i finestres. L’escola la composa famílies i treballadors.

La preocupació del professorat és que no podem garantir les condicions necessàries, ja que depenent de l’alumnat resultarà impossible. Més d’un mestre ha perdut la son pensant en aquesta qüestió. Nosaltres som els responsables civils d’aquestes criatures en el moment que entren per la porta. Sabem que les escoles, ara per ara, són el focus de rebrot més important. A l’igual que es va demanar que es tanquessin molt abans de l’estat d’alarma.

M’agrada molt la meva feina. Tinc molta sort de tenir l’alumnat que tinc. Aprenem junts, passem hores comentant tot tipus de temàtiques, juguem a escacs, … Però sé que aquesta realitat ha d’esperar. Jo tinc moltes ganes de jugar als escacs i tornar a gaudir de la vida normal d’escola. Però no els hi puc oferir això, en aquestes setmanes de juny. Hauré de seguir unes indicacions que no són d’escola. Estic convençut que la resposta no és l’exposició innecessària de cap dels meus alumnes.

Si s’ha llegit la carta de “Directors de les Escoles públiques”, ens adonarem que va amb trampa. Pràcticament tot està basat en les instruccions del Departament. Òbviament que existeix una opinió sobre les mateixes i una reflexió sobre la seva inviabilitat.

L’objectiu de la carta és preservar a la nostra comunitat educativa I fer veure la irrealitat nova que ens enfrontem.

Aquesta setmana, els docents estem adaptant els espais amb “Sanitol”, “cinta mètrica” I les “instruccions del Departament”. Volem oferir les millors condicions amb els recursos disponibles. Esperem que cap de les nostres escoles sigui un focus de rebrot. I si passa, què? De qui seria la responsabilitat? Dels docents, per no seguir exactament les instruccions? De les famílies, per la confiança sobre les indicacions de la FASE 2? O del Departament per oferir aquesta possibilitat? Un nou debat que podria donar-se i no volem.