Carta de resposta a Aïda Valverde

Benvolguda Aïda,

He llegit la carta que ens vas fer arribar a les Direccions de les Escoles Públiques del Garraf en resposta a la que nosaltres havíem fet arribar a les famílies uns dies abans, explicant quin seria l’escenari real d’obertura de centres durant el mes de juny.

En primer lloc, gràcies infinites per la reflexió constructiva que ens vas fer arribar i que a mi personalment, m’ha ajudat a ordenar idees i pensaments i m’ha obligat a buscar altres maneres d’explicar-me. Com tot en aquesta vida, es tracta d’anar regulant percepcions constantment i compartint significats. De fet, porto un parell de setmanes dedicant-me bàsicament a això amb la meva comunitat: traduint a llenguatge real què significava el titular explosiu de l’obertura de centres.

Aquesta carta que t’escric ara, és un intent més d’arribar a un consens dialogat i a una descripció compartida del que signifcava obrir les escoles al juny. En primer lloc, dir-te que la carta que vau rebre no era una queixa. Era una descripció real del que passaria a les escoles. No ens agrada imaginar-ho però calia aclarir-ho amb les famílies. Els anuncis a tota pàgina poden crear falses expectatives i en aquest confinament ho hem vist massa vegades.

Per mi, el primer element de reflexió és el de l’estat actual de dos serveis públics com són la sanitat (al que tu pertanys) i l’educació. Estarem d’acord que aquesta pandèmia només ha fet que deixar al descobert un sistema públic aprimat i esquelètic que quan ha necessitat reaccionar fisiològicament davant d’una pujada intensa, no ha tingut l’energia necessària i per fer-ho, i que ja, a les primeres passes, esbufegava i perdia l’alè. Ho hem vist ara als hospitals i ho hem vist també a les escoles amb la bretxa digital, per exemple. I qui ha salvat al sistema? Les metges, les infermeres, les mestres, les directores. Equips humans que han tret energies d’on ha fet falta. El sistema sap molt bé que els equips professionals d’aquests dos col·lectius no permetran que això s’enfonsi perquè en general, fem aquesta labor social per ens l’estimem. Com tu deies en la teva resposta, heu entrat a salvar vides en “xubasquero”. Però això no és d’ara, a les escoles i als hospitals, fa massa temps que anem a fer la nostra feina en “xubasquero” (t’agafo la metàfora). Hem de normalitzar-ho? Hem d’entomar que cal anar a salvar vides o a educar infants en aquestes condicions? Ara calia fer-ho als hospitals, segur que sí. I persones com jo (que sabem de què va això de passar-te llargues temporades en un hospital cuidant un familiar) no us ho podrem agrair mai prou. Cal fer-ho a les escoles per 15 dies? Depèn.

Un dels objectius d’aquesta obertura era l’acollida per conciliació per a famílies amb infants de 0 a 6 anys. En llenguatge de carrer: un servei de mainaderia. Vols dir que aquest objectiu ha posat els infants al centre de les decisions? O ha prioritzat les necessitats de les famílies? El títol ho diu tot: acollida per conciliació. L’objectiu no parla de “obertura de centres per socialitzar els infants que porten tres mesos tancats a casa i que necessiten poder tocar, investigar, compartir...” I no ho diu perquè si no relaxem les mesures de seguretat (segurament no es pot encara) això és impossible. Però a més a més, les instruccions pretenien que les direccions dels centres fóssim les que entoméssim aquesta responsabilitat. Com diu un bon amic, el que venia a dir la instrucció era: “mestres, feu el que pugueu amb el que teniu, sou els millors, ànims!”. Em recorda bastant a les primeres frases perverses dels governs que es van fer populars a l’inici del confinament: “agraïm i confiem en la tasca dels nostres herois i heroïnes dels hospitals” i que segurament havia de seguir amb un ”...que es jugaran la vida amb un “xubasquero” perquè no els podem facilitar res més”.

L’altre dels objectius que anunciaven les instruccions de l’obertura era l’acompanyament dels infants més vulnerables o que acabaven etapa. Aquest objectiu el compartim sense matisos. No ens agrada la imatge d’aules mig buides i persones amb mascareta però entenem que ara per ara només podem jugar a això.

Una altra cosa és si parlem del comiat i el “tancament de cicles” que tu comentaves en la resposta: acomiadar-se fredament, des de la distància i formant disciplinadament no veig que sigui la millor manera d’acomiadar-se. Malauradament als hospitals heu hagut de fer aquesta labor dolorosa de crear escenaris de comiat solitaris. Se’m gela el cor quan m’ho imagino. No creus que podem imaginar altres propostes en el camp educatiu? A la meva escola, per exemple, ens hem conjurat amb els infants de sisè a tornar al setembre per acomiadar-los com es mereixen, si les circumstàncies permeten relaxar les mesures de seguretat actuals.

I ja per acabar, estem del tot conscienciades que al setembre no podrem obrir els centres tal i com els vam deixar el passat mes de març. Farem tot el que podrem per crear escenaris el més acollidors, el més emocionants i el més propers possibles. Ho farem amb o sense els recursos que tot això comporta (mestres, aules...) perquè les mestres, com el personal sanitari, entrarem a l’aula si cal en “xubasquero”. Ara bé, espero que l’escenari no sigui gens comparable al d’un hospital, per molt acollidor que intenteu que sigui.

Les escoles són espais de somriures i felicitat.

Focalitzem i unim les nostres energies en exigir al sistema, no només els recursos necessaris per ensortir-nos-en ara d’aquesta, sinó per poder imaginar una educació i una sanitat de qualitat a llarg termini.

No normalitzem, ni ara ni mai, haver “d’entrar en xubasquero” a un hospital o a una escola. Posem els infants realment al centre de totes les decisions. Exigim al carrer i a qui pertoca, les condicions òptimes de treball per dos col·lectius essencials en la societat del futur.

De nou, gràcies Aïda. Seguim lluitant plegades!

Francesc Martín Martínez, Mestre i Director de l’Escola Sant Jordi de Vilanova i la Geltrú