Estels de nit, somnis i altres històries

Un cabell blanc. I no saber fins quan durarà això que ve de la Xina. Ni horitzó ni final.

Incertesa, rosegadora d’ànimes i de neguits que aviven la negror de les nits fosquíssimes. Els batecs ressonen en un silenci eixordador que fa basarda de notar arrapat a la pell. La solitud de les hores lentes.

Quan despunta l’endemà, a trenc d’alba, l’ànima calma i el neguit torna mut. Serenitat d’un dia nou. Els ulls, inquiets, tenen pressa per obrir-se i oblidar la nit. Anhel de llum. Que soni el món, i que ressoni lluny!

De dia, però, no es veuen estels. Esperarem la fosca altra vegada.

Cau el teló, fosc. A ulls clucs, un desig, com l’estel que fuig rabent. Delit d’un altre estel, i un altre, i un més... per no sentir la soledat, o sí; perquè de vegades és bella i es fa estimar.

Cors i ànimes tremolen a l’uníson enmig de tanta nit, la més preciosa de totes. I el somni no acaba; és fugaç, l’instant perfecte. I just aleshores el món torna a començar. Fora d’òrbita, sense sentit i amb un cabell blanc acabat d’estrenar.