Relats confinats

Tempus fugit

Se’m cruspeix i em maleeixo. Mai en tinc prou. Mai.

Bado badoca, però l’intueixo; em persegueix, tic-tac, incansable. I si aconseguís despistar-lo? Millor: m’agradaria que s’aturés. De vegades, només un instant petit petit; d’altres, potser eternament.

El tic persisteix i el tac el segueix immediatament després, sense treva. Jo ja no hi soc, el pèndol se m’ha endut. Ni les hores ni els minuts, i ni molt menys els segons, em dictaran el plaer de l’existir. Em capbusso en mil i una futileses importantíssimes. Vola, volo i en perdo la noció; em recordo que res no és mai tan urgent.

Del no-res, el campanar. Dosi de realitat. Compto les campanades sense obrir boca. Tard, com sempre. Se m’escola entre el dits, és impossible. Persegueixo quelcom que no atraparé per més que ho vulgui.

La tassa de cafè amb llet ara és buida. Rebobino. No sé quanta estona ha passat des que... Em sedueix i em fascina perdre-m’hi.

Fa calor, però m’és igual perquè el temps és meu.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!