Política

De pissarí

El batibull convergent sempre es en primer pla. Igual com el “cas Messi” ha posat potes enlaire Can Barça, els catalans som el “fes-me riure” del món. Resulta que el govern autonòmic teòricament “va” -o potser hauria d´anar- en base a un pacte d’entesa entre JxCAT i ERC. El cert, però, és que la tensió convivencial escampa espurnes visibles a tort i a dret.

Dins de la pròpia formació ex convergent, la cosa tampoc no pinta gaire millor. Tothom s’ha d’empassar -sense cap dret a crítica- les “ordres” emanades del “Messies de Waterloo”. Tot i que jo no tinc res a veure amb ells, em pregunto si no hi ha ningú que pugui discrepar mínimament dins de l’embolat ? Tan dura és la “disciplina de partit” que tot ha d’acabar esdevenint una mena de “dogma de fe”?

La “fugida” -per cames- d’en Carles Puigdemont cap a Bèlgica deixà ben tirat i retratat n’Oriol Junqueras. No content amb això, va ordir la martingala d’obtenir l’acta d’eurodiputat. Evidentment, no pas en clau de servei al país sinó com a parapet i paraigües personal. Gaudint de la immunitat parlamentària, tot resultaria menys punyent.

Des d’una distància quilomètrica important, ha pretès anar manegant i maquinant totes i cadascuna de les decisions del seu successor en el càrrec de president de la Generalitat. Fins que -com no podia ésser d’altra forma i tots els detalls indiquen- el teatre de titelles se n’ha anat en orris. Tot penjava d’un fil, fins que el globus ha rebentat. És del domini públic l’entesa i/o relació entre Torra i Puigdemont no passa pas pel seu millor moment. Crec que fins i tot ho veu un cec.

Algú s’imagina una partida d’escacs? Ni més ni menys, és com qualifico la darrera jugada de qui li va cedir els “estris” al Quim Torra. Apropiar-se de la marca JxCAT d’esquenes al PDeCAT no té nom… Abans, em pregunto si la suposada cantarella de “demòcrata” no és pas una presa de pèl. En tot cas, la condició, hauria de venir donada en base a fets, que no pas per art de màgia o ciència infusa.

No costa gens d’entendre, per tant, que la formació neoconvergent amenaci amb accions legals per a resituar les coses. Ho interpreta com una maniobra irregular, en base a que creu tenir els drets sobre les sigles esmentades. La picabaralla ja està servida i haurà d’ésser un jutge qui determini on és la veritat i qui té les de guanyar. Que no els passi res…a uns i altres.

Mentrestant, vull pensar que l’avenç del país els importa un rave. Que la sortida reeixida de la crisi pandèmica la deuen considerar un mal menor. És possible embolicar més la troca? Tot plegat, fent per passar per alt la disbauxa ridícula de trencar el carnet del PDeCAT per part d’un seguit de cercles pròxims a Carles Puigdemont…

Metafòricament, visualitzo una imatge evangèlica patètica i més que lamentable: la de dos apòstols ambiciosos i “trepes” que, avançant-se als altres, li demanen a Jesús que els reservi els dos llocs més importants del regne (a dreta i esquerra)  Hom suposa que plantejar aquesta qüestió a qui sempre es presentava com a servidor de tots devia generar força malentès i empipament en la resta de col·legues (o, més ben dit, apòstols).

Mentrestant, sobta i xoca el “mutis” silent de n’Artur Mas. Vull pensar que es troba sumit en el desconcert. No ha piulat decantant-se per cap de les dues opcions. Val a dir que s’ubica el bell mig del foc creuat. De fet, fou ell qui va “fundar” el PDeCAT, sobre les runes de CiU. Alhora, nomenà -com a successor seu- en Carles Puigdemont. Volia deixar de banda qualsevol lligam amb en Jordi Pujol, esquitxat fortament pel cas dels “papers dAndorra”. El tret li ha sortit per la culata: ara és en Puigdemont qui s´ha separat del PDeCAT… i del propi Mas. El “procés” segueix enquistat però obra miracles: divideix partits i arriba a l’extrem d’enterrar-los. Com passà amb Unió o CDC…i ho fa amb els hereus de la “refundada” Convergència.

A nivell egarenc, el comitè executiu del PDeCAT s’ha posicionat amb el seu recolzament a Puigdemont, donant-se’n de baixa. Diuen que lamenten la manca de tacte per part de la direcció de la formació (encapçalada per David Bonvehí)…Al meu entendre, deixar-ho tot en mans de la resolució judicial és jugar amb foc. El temps ja ho dirà.

Reprenent l’exemple bíblic, ara tibo de la figura del gran sacerdot Caifàs… Sobretot quan proclamava que “era preferible que un sol home morís pel poble que no pas ho fes tota la nació”. Extrapolant-ho al camp polític del principat, em pregunto si ningú no li pot aturar els peus a l’ex president Puigdemont. De fet, ningú no ens assegura que sigui ell qui està en possessió de la veritat absoluta.

Em decanto clarament per una única opció: sacrificar la seva carrera política. Dia rere dia, demostra que tan sols cerca una sortida personal, ancorada en un divisme egocèntric malaltís, que no ens mena enlloc. El seu repte final no s’orienta al futur del país. Tot ho fia a ocupar el tron d´un futur “regne” imaginari. En aquest intent, no m’entra pel cap com un munt tan ampli de “fidels” encegats es deixa ensibornar, dient “amén” a tot. Per això, m’ha semblat oportú ubicar -al títol- el mot “pissarrí”. No serà que tot plegat frega un surrealisme esperpèntic ?

Algú ho havia de dir.



Últims articles publicats


També et pot interessar