D’entretemps
Quan l’estiu s’oblida
La tarda cau més d’hora, màniga llarga, apareixen també els mocadors de coll; mans a les butxaques i un cafè ben calent que fa revifar. I la malenconia del moment.
Es despullen els arbres i ratllem dies al calendari. Una llambregada al passat que no fem durar, per si de cas. Les orenetes se’n van, el futur es fa present. Malgrat que, de tant en tant, el regust de sal ens torna a dur el so de les ones i les petjades a la sorra. El sol de mitja tarda encega els rostres. I la incipient olor de llenya omple els carrers del barri. L’ambient és agradable. Es fa el silenci.
A casa, les mantes pul·lulen per damunt del sofà mig rebregades; ens hi embolcallem i hi arraulim els cossos. Hi busquem l’escalf que l’estiu ens ha pres, però tenim ganes de notar la tardor a flor de pell.
Els ocres canvien el paisatge, el crec-crec ressona sota els peus i la boira matinera ens avisa quan de bon matí traiem el nas per la finestra. A punt, doncs.
De tant en tant, però, també busquem els raigs de sol de migdia; fotosíntesi d’entretemps, imprescindible.
I mentrestant, el temps se’ns escola entre els dits.