Guia il·lustrada de l’Havana xica

L’eixample del comerciants

El Pallol, magatzem públic per guardar el cereal. Arxiu Comarcal del Garraf

El Pallol, magatzem públic per guardar el cereal. Arxiu Comarcal del Garraf

4/ L’eixample del comerciants

Passat aquests primers tres primers lliuraments de la Guia, me n’he donat que els articles quedaven una mica coixos sense una il·lustració adequada, i com que jo soc més aviat negat per les qüestions d’imatge, se m’ha acudit demanar ajuda -és bo saber adonar-te que, en tot i per tot, l’ajuda d’altri sempre et farà més savi que no pas el contrari. Així que per suplir la meva mancança l’he demanada a la Maria Engràcia Soler Mestre, que coneix força bé el fons fotogràfic de l’Arxiu comarcal. A ella, doncs, que s’hi ha prestat generosament, es deuran, a partir d’aquest quart lliurament, les oportunes il·lustracions que l’acompanyaran. La d’avui mostra l’edifici de l’antic Pallol, edifici desaparegut l’origen del qual i la seva infortunada destinació trobareu en aquest article, si us abelleix de llegir-lo, és clar. 

Aproximadament entre els segles XV i XVIII, la vella i modesta vila nova, va canviar de volum i d’orientació. Els pagesos i els menestrals associats a les feines agrícoles havien construït el seu eixample continuant l’orientació originària de l’antiga població: paral·lela a la línia del litoral, o sigui sense preveure tenir gaires relacions amb la mar. La vila s’expandia a partir dels dos extrems del carrer Major resseguint el camí Ral que deuria tenir un traçat aproximat al que avui són els carrers de Tarragona, sant Magí (travessant el torrent aproximadament entre el que avui són la Sala i els Josepets) i Barcelona, per fora la muralla. Aquest primer eixample cap a l’Est va se conegut com el Raval de Sant Antoni, per posteriorment prendre el nom de Cap de Creu, que és la denominació que ens ha arribat; també, a l’altre cap de la vila, en la confluència de la Vila nova i de la Geltrú, el mateix gremi, van construir el raval de Santa Magdalena, que van edificar seguint la direcció del camí cap a l’interior de la comarca i cap a Ribes orientant-se amb els cursos dels torrents del Llimonet i el de santa Magdalena.

Més tard, possiblement a partir del segle XVIII, els comerciants van iniciar el seu eixample pel cantó de llevant i en direcció a la mar, en el moment que aquest camí marítim havia quedat expedit de les amenaces de la pirateria barbaresca i a més es feia possible de negociar directament amb les ciutats del nou continent, sense haver de passar pels ports de Sevilla o Cadis. Més avall del carrer Nou -que és segurament un dels que més conserva l’aire de vila d’aquella època-, paral·lel a aquest i fins l’actual plaça de les Cols, començà un nou eixample. A partir de l’obertura dels nous carrers de sant Gervasi, del Comerç i Montserrat, primer va aparèixer el carrer, o plaça de Sant Pere, que substituí com espai de mercat la plaça Major o de Dalt. Posteriorment van sorgir els carrers de Sant Gregori, seguint l’orientació del de l’Aigua, i la plaça de les Cols, que passà a ser la novíssima del mercat de la verdura, i el carrer dels Mercaders. És interessant observar com la denominació d’aquestes noves vies estan relacionades amb l’exercici del comerç: el mateix del Comerç, les dues places (de sant Pere i de les Cols, són mercats), i el del Mercaders. Aquests nou eixample també comprenia l’inici del carrer de Pàdua i el de la Peixateria, aquests últim avui substituït per la plaça del mateix nom.

Aturem-nos un moment al carrer o plaça de Sant Pere, aquests espai urbà és el més irregular de la vila, pràcticament pot dividir-se en quatre trossos: un primer que va de la porta lateral de l’església, al carrer de Sant Gervasi -on per cert existeix la que deu ser la façana més estreta de Vilanova-, un altre fragment cau entre els carrers de Sant Gervasi i del Comerç, una part més ample entre Comerç i Montserrat, i un altre bocí va del carrer de Montserrat al capdavall de la plaça Llarga. La part que va de Sant Gervasi a Comerç, potser és el sector més interessant. Fins els anys seixanta, o encara més tard, aquest carrer tenia una mena de queixal on s’hi alçava un edifici irregular, les espatlles del qual donaven als darreres de les cases del carrer Nou, si us hi fixeu bé el paviment actual dibuixa el solar que ocupava l’edifici enrunat. Aquest edifici havia estat el Pallol, o sigui el magatzem públic per guardar el cereal, principal aliment de la població fins ben entrat el segle XIX. Després al mateix edifici, segons documenta Albert Virella en “Els anys tristos” «...l’any 1701 es porta la carnisseria i la peixateria vella al lloc dit el Pallol» i albergà el primer i estantís mercat cobert. Quan la venda de la carn va poder exercir-se privadament, el de la carn va anul·lar-se, i la peixateria va passar a un edifici propi damunt el pont entre la Geltrú i Vilanova, del qual parlarem tot seguit. Posteriorment aquests edifici municipal de la plaça de sant Pere, avui desaparegut, va contenir una escola pública (d’una de les quals encara conservava el rètol com es pot apreciar a la fotografia), el primer Ateneu (que posteriorment tindria varis domicilis), i després de la guerra dels tres anys (1936-39) la Comunitat de Regants del Pantà de Foix, i la Creu Roja. Finalment es va fer enrunar, quan ja bo i no feia falta que ningú l’ajudés a caure, deixant el carrer tal com avui el coneixem.

La Peixateria vella

Ara dediquem un moment a la Peixateria vella, que donà nom a aquest l’espai urbà on avui s’alça el monument dedicat a la memòria dels vilanovins morts als camps de concentració nazis, obra de l’escultor valencià Andreu Alfaro. L’edifici que avui coneixem com a Peixateria vella, a la llum del text de Virella que hem transcrit més amunt, no és el primer local habilitat a Vilanova per a vendre peix, l’edifici que avui coneixem amb aquest nom, Peixateria vella, va substituir-ne un altre de més antic que s’alçava per a aquesta mateixa funció sobre el pont del torrent que unia la Geltrú i Vilanova. Així ho diu un text de 1857, que Freixa en (Anales de Villanueva y Geltrú) exhuma dels arxius locals: «En el mes de febrero [de 1857] se desplomó una pared en la vieja pescadería, la cual des de hacía tiempo amenazaba ruina pues su asentamiento sobre el Puente del torrente de la Pastera, ni era precisamente un sitio ideal» De resultes d’aquest enrunament l’ajuntament buscà un nou lloc per construir-ne una altra, en un «lugar muy próximo a la antigua, es decir, en los lugares que fueron del antiguo cementerio de la Geltrú». O sigui, aquella “vieja pescaderia” que menciona el document, estava construïda damunt del pont que unia els dos nuclis de població, pont que deuria estar, amb bona lògica al capdavall del carrer del Pont i al capdamunt del carrer del Palmerar del dalt, que dona directament al portal (o pont) del Nin, o sigui on avui hi ha la plaça del Pou. La nova peixateria, l’edifici que encara avui es conserva, i que va ser «aprobado por la Academia de Bellas Artes» -que al mateix temps deuria aprovar les de Mataró i Reus, ja que els tres edifici ostenten un escut amb semblant parafernàlia barroca de cornucòpies i angelets bufadors-, s’assenta, doncs, damunt el que va ser cementiri geltrunenc.

Ara us convido a fer-vos una imatge animada d’aquest vell paisatge local. A mig matí, el sol es dedica a cor que vols a socarrar la terra del profund torrent de la Pastera on, pel marges rogencs, s’alcen quatre verns escabellats, i les sempiternes d’atzavares, dedicats a sostenir les corroïdes vores de llera; prop el pont, pel cantó de muntanya, treuen el cap les blanques casetes del raval de Santa Magdalena, modestos volums emblanquinats on la claror matinal pinta ratlles d’ombres i clarors. Pel profund torrent que separa els dos nuclis urbans corre un suspecte fil d’aigua; aquest gran solc, que separa les dues poblacions, es cavalcat per un elemental pont de pedra que suporta un mínim edifici; dues parets arrambades als passamans del pont sostenen un exigu sostre de teules, els extrems d’aquestes parets són obertes al vents: la peixateria. Les peixateres canten escandalosament el seu producte, i les clientes, van amunt i avall seguint la crida -us podeu imaginar on anaven a parar les deixalles del mercat? En fi no sé si heu llegit la novel·la de Patrick Süskind, “El perfum”, o encara millor, la pel·lícula de Tom Tykwer del mateix títol, però el pintoresquisme i tuf no deurien ser gaire diferent, això sí, amb ambientació rural!

En aquests carrers del nou eixample dels comerciants, s’hi alçaran, poc a poc, algunes residències senyorials dels enriquits mercaders i armadors, que deserten de l’antic carrer Major o Sant Antoni; Són edificis de grans proporcions i luxosament ornamentats, moblats i decorats; alguns d’ells encara en peu fins avui. També alguns dels afortunats, o no tan afortunats, epígons de les nissagues que els van fer bastir, segueixen freqüentat les taules dels bars locals prenent l’aperitiu o el cafè -la historia és cosa viva. Seguint el mateix i indefugible patró sociològic d’aquelles famílies benestants que van fer construir el primer eixample local que mirava la mar, avui els seus èmuls (no necessàriament descendents seus, sinó èmuls prosperosos) deserten de la vila, per construir-se els seus xalets a l’Aragai (el Tennis, entre nosaltres).





També et pot interessar