Guia il·lustrada de l’Havana xica

El garbí de Vilanova

Relleu mapa de la comarca. Arxiu Comarcal del Garraf

Relleu mapa de la comarca. Arxiu Comarcal del Garraf

Carnestoltes fredes,

el blat va a divuit!

Quants n’hi ha que ballen

amb el ventre vuit.

La primavera encara no apunta i la nostàlgia rememora els bons dies d‘estiu a la rambla, on jo m’hi assec sovint a veure cantar el vent. Durant aquests enyorats dies, entrada la tarda i fins cap allà les 7 (hora solar), des del trajo de garbí puja un ventet fi, el garbinet -exòtic topònim, aquest de trajo, pels estranys a aquest cantó del país. Primer ha senyorejat per la rambla, amunt; aquest vent ve de la mar, de Mallorca, i porta esgarrifances salabroses combinades amb aroma de sucre llustre, de les ensaïmades. Al cap-de-munt de la rambla topa amb la vila antiga: barretada el campanar de sant Antoni, i sense aturar-se, tira al dret per damunts els vinyets i horts de la plana local: Entretorrents, Soterrània, els Crespellins... Per entre el casalot de Creixell i la Torre del Veguer raneja pel coll de Ferran (ocupat avui per la Rodona de l’autopista), s’acanala pels humits fondos entre la Talaia i el Montgrós fins arribar a la comarca interior; allà l’anomenen marinada, un nom bonic, un pel cursi, però que li esta bé, perquè és fill de la mar.

El garbinet també es mou a Sitges, allà té el camí més franc per arribar-se cap a l’interior, a pagès. En l’espaiosa calma ribetana el vent s’entreté jugant a cuita-a-amagar amb l’olivera, el garrofer i vinya, i pel juny se solaça despentinant bladars al pla del Carç. Quan se n’ha cansat, donant el cul a la Serra, pren el curs de la riera que ve de Vilafranca; sota l’àlies de Sant Marçal, aquest escorrall aplega la pluja dels vessants de la penya Papiola, entre Sant Pere Molanta i les Gunyoles. Però encara a la plana de Ribes, el garbinet, havent-se divertit passant i repassant per sobre i per dessota el pont de la riera de Begues, s’afina pels rocallisos d’aquesta rasa i a contracorrent desemboca a la parva Canyelles, que un dia, fa molts anys, va merèixer el nom que duu per l’estesa d’aigües i canyissos del terme. Pel mateix estret de la riera, evitant sempre d’amoïnar el llop, com el soldat fanfarró fa segles que s’excita impulsant-se contra les penyes de la Cogullada, fins que va aconseguir de foradar-ne una. Finalment el garbinet, jactanciós, aireja a son pler la Plana Rodona, deixant enrere el Montaspre des d’on la Mulassa vilanovina anava a tirar coces cap a Vilafranca, i el Drac vilafranquí espetegava cara a Vilanova. Un cop a la vasta plana interior, el garbí, bufat i un pèl presumptuós, rebatejat com marinada, s’eixampla tant com pot, però mai creix més alt que un ventijol. Altre temperament pot prendre el garbí del litoral. El mateix garbí que aprofita la tarda i els cap-els-tard de l’estiu per fer-se el pinxo per la rambla, entrada la tardor té maneres i humors de bandoler i pot arribar a fer molt de mal. A Vilanova, i encara més enllà, cap al cantó de la Cala, i fins on l’Ebre salobreja, se’n té un molt mal record de les garbinades, de cels inhòspits com de plom i temporals demolidors.

Un cop feta aquesta aproximació a Josep Pla, els seus vents i altres arguments, passem a una altra matèria: Vilanova és festa. Aquest era un eslògan que va fer conèixer la ciutat cap els anys vuitanta. I és un bona divisa, un lema que els vilanovins s’enderien en fer-lo plausible i versemblant, sobretot ara, en aquests dies del febrer, pel carnaval. Quin vilanoví no afirmarà amb rotunditat i sense mica de empegueïment, que posseeixen el millor carnaval del món, si més no del món proper, un món fet de records avials i de lectures madurades, com el bon vi, als post de les biblioteques; i també, està clar, de juvenils experiències. El carnaval a Vilanova, conserva enyors de les Antilles, nostàlgies de navegants i menestrals, de festases com la dels boters de Baix-a-mar que en tal ocasió prenien la vila amb el propòsit de calar la bota iniciàtica a la plaça Lledoners. El carnaval en aquesta ciutat duu aires de disbauxa i demesia, però continguda, dominada, com tot allò que neix a vora la mar mediterrània; deixar-se anar sense perdre l’oremus, el senderi, just per no perdre el cap -el bé més preciós- perquè no en tenim d’altre: hom pot perdre el barret, però mai allò que s’hi aixopluga; i és ben cert que sovint dins del barret, no hi ha més ciència que dessobre. El carnaval de Vilanova viu entre intensitats i desatencions; hom diu que hi ha dues menes de vilanovins: els que estan pel carnaval i els seus antagonistes; jo en conec de les dues menes: dels que aquests dies no els busquis per res més, i els que desapareixen de la vila.  És una festa pública però també familiar: cal preparar el xató, a la manera de casa -cadascú té la recepta personal, més vinagre, menys ametlla..., cal preparar la roba: la disfressa de l’Arrivo, el vestit de la comparsa... el mantó, peça de seda brodada al gust oriental: exuberant d’ocells del jardí de l’Edèn, mòrbides florescències, roses immenses... un be de déu de fantasies.  

Bé, així han estat fins avui la gent que hi he conegut. Aixoplugats al fons de la seva exigua rada, protegits de galernes i borrasques, quant, de comú, bufen del terral o del llevant; somiadors, liberals i navegants. Diuen fins hi tot, que durant les minves de gener, en els dies que el bòrees ha fet net i l’horitzó s’allarga, hom pot arribar a veure, a ull nu, si t’arribes al més alt de la contrada -con una germana separada abruptament del geològic Garraf- la Tramuntana serra mallorquina.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!