Que volen aquesta gent?

Naturalment, ni la mort de Rafael Guijarro -que va motivar la cançó de Lluís Serrahima i Maria del Mar Bonet del 1968- ni la posterior de Enrique Ruano, tenen res a veure amb la dels quatre assaltants del Congrés nord-americà, però és curiós que, en veure les imatges colpidores del tret que acaba amb una de les vides perdudes en els incidents, m’hagi vingut al cap la cançó.

I és que, en el fons, quan veus tota aquella gent -des del encimbellat amb unes banyes de bisó fins al espatarrat amb els peus damunt la taula de Nancy Pelosi- que havia envaït el bressol de la democràcia, la pregunta sorgeix espontàniament. Que volen aquesta gent?

Perquè la revolta popular no és un invent del segle XXI. Però potser sí que ho és el voler-la associar a una manifestació de la voluntat del poble.

Donant-hi un parell de voltes, he anat a parar a dos fets històrics que, formalment al menys, guarden relació amb el que ha passat a Washington.

El primer seria l’expedició de dones parisines que l’any 1789 es desplaçaren fins a Versailles -on estaven el rei Lluís XVI, Maria Antonieta i tota la seva cort- per demanar-los pa pels seus fills famolencs. La resposta insolent rebuda, les enfurismà, i la seva reacció obligà als “estiuejants” a tornar a Paris i ser confinats al palau de les Tuilleries mentre a la capital francesa s’engegava el procés de la revolució francesa que acabà amb el rei guillotinat i la república en marxa.

El segon seria la batejada com “Nit dels ganivets llargs” de 1934. La que, amb els nazis ja al poder, va prendre forma d’operació sistemàtica de detenció i mort de membres del propi partit nacional-socialista de tendències radicals que “enterbolien” l’etapa de moderació aparent que impulsava Hitler per millorar la seva acceptació. Una operació que Hitler reeixí i li permeté una segona nit històrica, la dels vidres trencats, que inicià les accions contra els jueus.

Ambdós fets històrics, aparentment tan diferents i de resultats tan diversos, tingueren coses en comú. En ambdós casos, la gent estava enfadada per una situació que patien i de la que no eren culpables. Gana i inflació econòmica. En un i altra moment, hi havia uns culpables a qui passar la responsabilitat. La cort de Lluis XVI i les S.A. de Ernst Röhm que, tot sigui dit, feren bona part de la feina bruta que dugué Hitler al poder. Per rematar-ho, hi havia uns beneficiaris de tot plegat que podrien haver influït però que varen deixar fer. Els il·lustrats de la França Borbònica, impulsors de l’ajut als futurs EEUU en la seva revolta contra Anglaterra, i els industrials alemanys que veien en els plans hitlerians un futur prometedor que els trauria de la vergonya del armistici de la I Guerra Mundial.

I tot això que té a veure amb l’assalt al Congrés dels EEUU d’aquests dies? Doncs que hi ha una part de la societat nord-americana que, pagada de si mateixa, no vol perdre cap dels privilegis. Que tenien un senyor president que, com ells, no sap perdre i mira de fer tot el que pot per sortir-se’n o, com a mínim, perjudicar a l’adversari que l’ha derrotat per poder després acusar-lo. I que, a més, ha fet mans i mànegues per fer creure que, com les S.A. dels nazis, hi ha uns culpables que han manipulat les eleccions i contra els que cal actuar. Si cal, envaint el Congrés i violentant la voluntat popular.

I aquí és on la pregunta pren sentit. Perquè les dones que varen acabar duent Lluís XVI i Maria Antonieta a París pretenien resoldre el seu problema de rebost, pressionant a qui tenia capacitat per resoldre’l. Però els directors de l’operació d’extermini de l’ala més esquerranosa del partit nacionalsocialista de Hitler tenien clar que aquell era un pas més cap a una situació de dictadura vergonyant que feia temps planificaven. I Trump no sembla que volgués millorar la qualitat democràtica del sistema polític nord-americà.

Per això, no hem de mirar el dit que assenyala, sinó el futur al que assenyala el dit. L’assalt al Congrés no és ni pot ser vist com un acte legal d’una colla d’emprenyats. És un atac en tota regla al futur de la primera democràcia mundial. La que va inspirar la revolució francesa.