Ensenyament

Onze de gener de l’any del Senyor de 2021

Aparquem el trineu i deixem que els gossos descansin una estona. L’alè se’ns glaça a la cara interna de les mascaretes, el gel dels tolls fa perillar la travessia dels darrers cinquanta metres fins a l’aula del refugi antàrtic on es desenvolupa la nostra distòpica activitat. Tot és blanc, ja no es distingeix la línia de l’horitzó -clar que potser és que se m’han tornat a entelar les ulleres. El vent penetra com un maleït virus entre els porus microscòpics de la roba. Demà m’embolicaré amb film de la cuina, decidit. Finalment aconseguim arribar. La nostra alegria ha estat precipitada. Les aules són obertes amb l’esperança que el virus passi de llarg sense adonar-se que estava en un lloc idoni per a la seva reproducció. Les pissarres llueixen una capa brillant sospitosa. A segon de batxillerat la Irene compta davant la resta de companys totes les peces que s’ha posat a sobre: vuit, vuit capes de teixits diversos. A quart d’ESO es treuen l’abric i se’l posen a sobre les cames, ja ningú el penja als penjadors. La tinta no flueix pels conductes dels bolígrafs, l’Ignasi ha estornudat i ha provocat una calamarsada; uns joves es reuneixen amb les mans esteses al voltant de fogueres enceses amb el gel hidroalcohòlic. Esperem resistir la jornada d’avui i que no se’ns morin els pobres gossos congelats per poder tornar a casa.

Li escric una carta a la meva estimada esposa; la guardaré plegada en una butxaca de l’abric per si acabo “pajaritu” que la trobin i em pugui acomiadar com cal. Li escric una disculpa, potser tenies raó carinyo i no calia que anés a l’escola. Potser una mica més de Meet o de Zoom o de la collonada que fos no m’hagués trastocat del tot encara. Però tu saps, amor meu, com m’ho passo de bé quan puc sortir de casa i parlar amb la gent. I si són joves i divertits encara millor. Tu saps que jo he gaudit d’aquesta feina fins al meu últim i glaçat alè; he conreat amistats, he lluitat com tothom per allò que he cregut i he estat estúpidament feliç de creure’m útil. I finalment, en un to patètic però absolutament sincer: Sempre t’he estimat. La signatura amb lletra tremolosa ja donaria idea de les penoses circumstàncies en què ens trobàvem.

Gràcies conseller Bargalló. Gràcies també a tota la resta d’ineptòcrates. Heu fet de la meva vida una aventura. Si algun dia aquest episodi el transformo en una novel·la a l’estil de les que llegia d’adolescent, us prometo que us la dedicaré.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!