Eleccions al Parlament

En campanya (amb permís judicial)

Si l’autoritat competent judicial –por supuesto- no ha modificat la seva posició cautelaríssima i no s’ha desdit de les interlocutòries suspensives, la campanya ha començat aquest divendres passat amb els ulls posats al TSJC, però els jutges ja començada la campanya han decidit no validar el decret (decret fustigat pels molts juristes) del govern de suspensió de les eleccions.

La campanya electoral sempre hauria de representar la confrontació d’idees, programes i de models de societat. Generalment unes amb voluntat de progrés social amb els seus projectes, que pot ser amb matisos i colors diferents   matisos i altres grups en que els seves propostes es volen mantenir en allò  que ja hi ha i pocs canvis.

Les campanyes electorals han donat al llarg de la història de les eleccions per molt, tesis doctorals, manual de candidats/ates, memòries i dietaris de combat, recomanacions d’experts, lliçons del “gurus”, anecdotaris més o menys aconseguits dels primers espases, divertiments dels inefables politòlegs, missatges de lúcids i saberuts sociòlegs, catàlegs de joc net i brut cap a l’adversari, manuals d’estètica, oratòria i retòrica pels candidats/ates i fins i tot alguns consells sobre el Feng-Schui electoral.....

Les campanyes, les clàssiques, donaven de tot i més. Anècdotes a cabassos, situacions còmiques irrepetibles, i també òbviament moments emotius al punt de llàgrima i altres d’inoblidables.

Ara, però, ens trobem davant la campanya més estranya de la que hem viscut mai la majoria dels mortals.

Una campanya que segurament no permetrà impostures com aquelles de les abraçades i petons a nenes i nens, potser no podrem tenir papers per desgràcia d’aquells que ens agrada (i aquells malalts de col·leccionar-ho gairebé tot) poder llegir sobre alguna cosa palpable, hi haurà pocs mítings i amb distància i sense cants i els aplaudiments els justos, i clar com que cal ventilar les reunions es faran a l’aire lliure i amb les distàncies oportunes i necessàries. En fi que poc entusiasme davant la campanya que tenim al davant. S’esllangueixen, lentament, ja fa temps les eufòries i la hiperactivitat  dels dies de demanar el vot, ara tot és pla, avorrit i virtual. Potser els que enyorem aquell terrabastall que era una campanya hem quedat ancorats en el passat, potser sí però ningú ens traurà el que vam fruir i divertir sense pensar gaire en el resultat final ...   

I nova polèmica més mediàtica que real, ara llegint bé les restriccions es podrà anar d’un lloc a un altre per seguir un míting que s’entén com un dret fonamental com les manifestacions que han estat permeses al llarg del confinament. Veus en contra i veus a favor. La pandèmia és controvèrsia total, aquells que estan a favor de tot i aquells que estan en contra de tot.

Per què al míting sí i al teatre no.

Polarització igual a campanya

Campanya que servia històricament per mobilitzar a la societat, esperonar-la a votar per decidir qui obtenia la majoria i podia governar. El cert és que cada cop la ciutadania s’activa menys en campanya que no vol dir que no voti, eh. La participació activa en les campanyes, vegis els mítings, han baixat en picat i ja només és pels convençuts i simpatitzants de pedra picada. Per donar-se ànims col·lectius

Eines telemàtiques, youtube, televisió.

La militància trobarà a faltar l’escalfor de la gent conjuntada en un teatre, pavelló o on sigui reafirmant la seva fe en els seu partit o al seu candidat, o a la seva candidata.

La majoria però potser cansat ja de tanta retòrica i poca concreció després, ja li va bé seguir els diaris,escoltar, veure els debats per fer-se l’opinió i el vot ja el decidirà en el moment que correspongui.

Tenim una edat i hem viscut ja forces campanyes. Ens començàvem a foguejar en aquelles inicials de just acabada la dictadura on més enllà d’adscripció partidista hi havia un bon rollo general, una cortesia que podia arribar a embafar. Es venia de la lluita antifranquista que cohesionava i es partia de la base de la lluita comuna. Després el vinagre, l’acidesa, va anar empeltant les relacions entre els polítics i ara ja gairebé es llencen salfumant directament.

Hem passat en quaranta anys d’unes campanyes de guant blanc, de serenitat versallesca on en els mítings fins i tot arribaven i es llegien comunicats de salutació d’altres partits que eren rebuts amb aplaudiments a unes campanyes de joc ras i patata al cap, joc ras perquè la manca de propostes i arguments són d’una feblesa flagrant i patada al cap perquè tot s’hi val i el que no s’hi val també

Al patí de l’escola es disputaven uns partits de futbol d’alt voltatge, ara en diríem que l’autoritat governativa el qualificaria d’alt risc Quan el capità de l’equip (que s’havia autoproclamat primer rei o segons rei per escollir els millors jugadors) llençava la consigna que esmentàvem abans de joc ras i patada al cap. Era el senyal per llançar-se en tromba contra l’adversari, empentes, travetes, cop de colze el que calgués, podia passar la pilota però mai, mai el jugador. Doncs ara les campanyes semblen aquell ja llunyà pati d’escola. Tot s’hi val i com més mal es faci millor.

Aquesta estranya i  campanya ha començat vidriòlica. Dues perles a tenir en compte. El president del Parlament el Sr. Torrent parlant de la candidatura de Salvador Illa: "És profundament inquietant que un ministre de Sanitat, justament de Sanitat, anteposi els seus interessos partidistes i personals a la salut de la ciutadania". Brillant argument. Alta política.

Veient el to i la intencionalitat de les seves paraules algú li podria preguntar, com ja s’ha fet a la xarxa, si es que el Govern va obrir les restriccions tot esperant que creixés la pandèmia durant el pont de la Puríssima i per Nadal i així poder suspendre les eleccions al·legant que hi ha una situació sanitària difícil -que ho és- quan les enquestes no els eren favorables a les forces del govern. Més brillant encara l’argument. En fi cinisme, immoralitat i miserables arguments. Amb aquesta gent no anem en lloc.

Així estem en campanya quan s’haurien d‘explicar propostes no sols aquelles per sortir de l’estricta pandèmia sinó aquelles que expliquin com afrontaran el  futur del país tant si governen com si estan a l’oposició. Un futur que ens mereixem tots i totes sense exclusions.   

No som tant il·lusos -una mica sí- per creure que poden retornar a aquells guant blanc que hi havia en els principis de la transició democràtica (el fàcilment i demagògicament bescantat règim del 78), cada temps té les seves formes, cada circumstància és diferent i cada terra fa sa guerra, però d’aquella mena de concòrdia que hi havia a l’agror i mesquinesa del moment hi ha un espai molt ampli de trobada i respecte, sobretot en aquest temps que són d’incertesa. I en temps d’incerteses la ciutadania busca i reclama seguretats en els seus governants i el mínim que es pot demanar és que hi hagi una entesa en temes cabdals i després que cada partit aporti el seu necessari matís en funció de la seva ideologia i la seva real representativitat.

En campanya doncs amb la resolució definitiva els jutges sobre les eleccions, la campanya permanent no s’aturarà. Ja fa temps que va.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!