GUIA IL·LUSTRADA DE L’HAVANA XICA

La Vila antiga (carrers de dalt)

Bienve Moya 11-10-2020 21:05 Lectures 1094
Plano de la Villa de Villanueva y Geltrú 1500. Eix

Plano de la Villa de Villanueva y Geltrú 1500. Eix

3/ La Vila antiga (carrers de dalt)

Encetem el tercer d’aquests lliuraments de la Guia de l’Havana Xica, tornant a insistir que aquests articles no tenen la pretensió d’esdevenir treballs d’història, volen ser senzillament articles periodístics sobre històries de la ciutat; articles divulgatius sobre Vilanova i la Geltrú i entorns comarcals. Precisament per aquesta raó els hem titulat Guia de l’Havana Xica, renom que s’aplicà a la ciutat, en els seus millors temps. Aquests petits treballs són el resum, portat a la lletra, dels meus passeigs pels carrers, badant (activitat molt recomanable), guaitant per portalades, façanes i detalls mig esborrats; són la presumpció de lectures i converses de cafè o d’estudi, amb amics, coneguts i saludats, com assenyalava Pla; escriptor del qual admiro l’impressionant capacitat per descriure qualsevol cosa amb la qual s’ensopegués, corpòria o espiritual, alhora que em sorprèn l’enormitat del seu pensament conservador.

La Vila antiga s’estén de nord-est o a sud-oest -aproximadament, perquè a l’hora de traçar els carrers no van mirar-s’hi-, o sigui de gregal a llebeig, o a garbí, al llarg de tres carrers principals, el denominat Major, que segons Albert Virella era «el primer que s’edificà a Vilanova perquè era l’antic camí Ral de Tarragona a Barcelona», el de Sant Antoni/Esglèsia, paral·lel al Major, per la banda de mar, i el del Mig (o de la Lluna) que també rep el nom “dels culs”, perquè hi donaven els darreres de les cases principals dels altres dos carrers. Així que, com que hi ha un carrer que sempre fins avui s’ha anomenat del mig, ja podeu calcular quants carrers tenia la vila, i aquesta certitud la corrobora el fet que més enllà, pel cantó de la mar, n’hi ha un quart que porta el nom de Nou. Aquests tres carrers, quatre comptant-hi el Nou, són allargassats, en paral·lel a la mar, tallant-los una petita quantitat de cantonades i dues places, la Major, a la qual quant la vila va créixer cap a la mar, se la va rebatejar de Dalt, i la de l’església, que ha tingut diversos noms i formes en funció del volum i l’orientació del temple -perquè hi ha hagut més d’un temple- que ha variat d’emplaçament, d’estil i d’orientació. El primer temple va ser l’arcaica ermita dedicada a sant Antoni (i a l’arcàngel sant Miquel). Després existí una església gòtica al costat de l’ermita, i finalment sobre l’església gòtica, s’alça la neoclàssica; aquests última va ser enrunada durant l’última guerra, i reconstruïda en la postguerra. D’aquella primera església neoclàssica va quedar-ne en peu la monumental façana, que encara podem contemplar avui, i el campanar, que té la particularitat de ser exempt, o sigui deslligat del temple. Sobre les tres esglésies de sant Antoni, existeix un bon treball, de Lara Diaz Monteagudo Estudio histórico de la Iglesia de Sant Antoni Abad de Vilanova i la Geltrú”, acompanyat d’una il·lustració en detall sobre l’emplaçament dels tres temples. 

Aquesta vila de tres carrers, més un de Nou, anava des de l’actual plaça Llarga (que antany podria haver estat el llit del torrent de la Pastera), fins la plaça avui coneguda com de la Font de Ferro (o de Miró i Soler); just en aquest punt encara s’alça l’edifici de l’hospital vell, a un costat del camí de Tarragona, que avui primer duu el nom de carrer dels Estudis i després de Tarragona. Entre aquest vell hospital i la primitiva ermita de sant Antoni (que no tenia l’orientació que té avui, sinó la mateixa que els carrers Major i Sant Antoni) hi havia el fossar de la parròquia, d’aquí el nom del carrer que, per ponent, actualment continua al de l’Església, un cop travessada la plaça.

Per passar cap a la Geltrú seguint el camí Ral (i carrer major) necessàriament hi havia d’haver un pont o una palanca, perquè en aquest indret el torrent és un tall considerablement fondo; podem imaginar les argiloses vores d’aquest corrent d’aigua, pel cantó que posteriorment seria la plaça de les Casernes, protegides de l’erosió per gegantines atzavares, i potser algun esclarissat i robust vern, de flexibles i ominosos vímets, que durien aprofitar els industriosos cistellers. A l’altra banda d’aquest pont continuava el camí Ral (per on avui discorre el carrer de Barcelona), que vorejava la muralla de la Geltrú, en direcció a Sitges i Ribes. Adossada a aquesta muralla (dins o fora) s’hi alçaven les quatre cases del Ravalet, que ja és una sort que avui encara dugui el mateix nom. Ja veieu doncs si la Geltrú n’era de petita: un estantís castell, on poc temps deuria passa-hi cap senyor feudal, -que habitava la més confortable torre de Ribes- havent estat només la rústega morada de caslants i batlles recaptadors. La vila nova no era gaire més gran, però en canvi era cridada a ser-ho més endavant fins aglutinar tota la població establerta a l’antiga plana lacustre, i fins atreure alguns dels més agosarats habitants de la vellèrrima Cubelles i la feudalitzada Geltrú.     

Quan mencionàvem el final del carrer Major i camí Ral en direcció a Tarragona, hem mencionat l’Hospital vell. Aquest hospital en l’antiguitat medieval deuria haver estat servit per frares antonians (i d’aquí ens deu venir el patronatge local del sant), ordre que acollia els malalts del “foc de sant Antoni”, terrible malaltia causada pel consum de cereals contaminats per un fong denominat banya del sègol, que produïa necrosi, sobretot en les extremitats.   

Cap de Creu, o el Raval de Sant Antoni

Abans d’obrir-se cap a la mar, la vila va expandir-se per altres cantons, segons els sectors socials que la formaven. Durant molts anys una part significativa de la pagesia local va preferir residir a la vora del camí Ral cap a Tarragona, creant el barri de Cap de Creu: els carrers de sant Francesc, dels Estudis, de santa Anna, de les Tires, de la plaça de Cap de Creu, de l’Aigua, de sant Magí, dels Horts, de sant Roc, del poeta Cabanyes i dels Picapedrers. Diu, Josep Maria Freixa, en “Anales de Villanuva y Geltrú” que l’any 1854, tres industrials demanaven permís per instal·lar una fàbrica de  de filats, Ca l’Escoda (1), al raval denominat de Sant Antoni, que no seria altra que aquest de Cap de Creu. En aquest espai de la vila hi trobem, just darrera el carrer Major, tres edificis prou singulars, L’hospital nou -recordeu que el vell el teníem al final, o principi, del carrer Major-, l’església dels Josepets, i la Sala. Tots aquest gran espai era del convent dels pares Carmelites, on s’instal·là l’hospital nou, al mateix lloc que encara és avui. En el mateix llibre de Josep Maria Freixa, petit empresari vilanoví del tèxtil, en el llibre ja ressenyat, diu que: «El convento de Carmelitas  y el de Capuchinos fueron evacuados durante los sucesos de 1835 [la crema dels convents de 1835 van ser unes revoltes contra els ordres religiosos pel seu suport als carlins durant la primera guerra civil del segle XIX, al qual s’hi afegí la crisi econòmica del comerç i l’epidèmia del colera de 1834] Los dos edificios fueron considerados bienes nacionales /.../ el estado traspasó el convento de los Carmelitas al ayuntamiento, después de solicitarlo con destino a hospital de la villa». Aquest raval de Sant Antoni o barri de Cap de Creu, pel cantó de mar el limita el carrer de l’Aigua, per muntanya (el nord-est) voreja el torrent de la Pastera per darrera l’actual Residència del Josepets, i per ponent, els terrenys del que avui coneixem com la Torre d’Enveja, que per cert no té res a veure amb el sisè dels Pecats Capitals, sinó, que probablement sigui la deformació d’un topònim conegut en altres indrets: Enveig a la Cerdanya, Joan Coromines el contempla en el seu Onomasticon Cataloniae. La Sala és un vell edifici que s’alça per a les trobades multitudinàries de la població: reunions d’interès general, celebració de balls i altres festejos, representacions teatrals, etc. En el ja mencionat “Anales de Villanueva i Geltrú”, podem llegir un exemple d’alguns dels usos que se’n feia: Transcorria l’any 1874, duran la segona guerra carlina: davant la situació creada per l’entrada de tropes carlines a la població, el govern havia fet arribar a la ciutat el Brigadier Manuel Salamanca, cap de les columnes que operaven en el districte de Tarragona. Aquest militar congregà a la població i als regidors de l’ajuntament a la Sala per fer-los avinent que «era vergonzoso que una población de 14.000 almas y de los recursos de Villanueva permitiera que los facciosos [els carlins] la hollaran con sus plantas”. I va anunciar que si el cas es tornava repetir va prometre “bombardearla por más que esta quedase reducida a escombros”. Aquesta reunió, escriu Freixa “se celebró en el Salón de bailes con asistencia de 2.000 personas».

La Sala s’alçà el 1804 en substitució un altre local de característiques semblants i per a les mateixes funcions, que en el llibre del pare Garí, “Descripción é historia de la Villa de Villanueva de la Geltrú desde su fundación hasta nuestros dias”, anomena “les Premses”; recordeu que tenim un carrer, per cert no massa lluny de la Sala, amb aquest nom, de les Premses. Aquestes premses, estaven en un gran local que havia estat propietat de l’església de sant Antoni, on anaven a premsar el raïm aquells qui no en disposaven. Altres poblacions també tenen o tenen memòria d’haver hostejat locals amb aquesta denominació: de les Premses i de la Sala i amb els mateixos fins que els de Vilanova, elaboració comunal de productes del camp i espai cobert de reunió i esbarjo de la població. 

(1) Aquests fàbrica estava al mateix lloc que avui ocupa el carrer amb el mateix nom.

Bienve Moya

Tribuna

Tribuna Oberta per promoure l’intercanvi d’opinions, el debat i la reflexió

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

La comarca del Garraf està registrant en els darrers dies un repunt dels casos de coronavirus entre la població i la Generalitat ha suspès els ingressos, les visites i les sortides de les residències de gent gran de Sitges

Creus que la població s'ha relaxat i no compleix amb les mesures de prevenció de contagis?


No