Guia il·lustrada de l’Havana xica

Una mica més d’història

Bienve Moya 27-09-2020 19:45 Lectures 911
Baix a mar. Eix

Baix a mar. Eix

Fa quinze dies va aparèixer el primer d’aquests articles sobre la ciutat que hem titulat Guia il·lustrada de l’Havana Xica (Vilanova i la Geltrú, des d’abans). Hem triat aquest títol perquè pretenem presentar aquests articles, cada quinze dies, en forma de guia. Però no serà una guia a l’ús, no serà un repertori de llocs per visitar, restaurants i altres locals per restaurar-se, ni un llistat de espais naturals o racons interessants per anar a veure; tot i que en el curs dels articles que vagin apareixen -si jo tinc salut per continuar i vosaltres paciència per llegir-me- aniran apareixen i seran comentats, tant els carrers de la vila i la seva formació, els edificis i locals singulars que han format i transformat l’espai urbà de la ciutat, així com també, és clar, els llocs on i què s’ha pogut menjar i beure per aquests carrers. Res més, i continuem.

2/ Una mica més d’història

L’antiga Havana Xica del vuit-cents, Vilanova i la Geltrú, com el seu nom explicita, és una ciutat formada per dos nuclis principals habitats d’antic, com també ho són BudaPest i ClermontFerrand, per posar dos exemples coneguts. Una certa lògica epidèrmica faria pensar que Vilanova, en comptes d’anar seguit d’una copulativa (i) hauria d’anar seguit d’una proposició (de), com Vilanova del Vallés, Vilanova de Prades, etc., o sigui que la mencionada vila nova ho fos en referència a un nucli anterior del qual n’hagués sorgit, o d’un topònim preexistent. La qüestió és, però, que la nostra vila nova, sembla que no va admetre mai ser una extensió de la Geltrú (que vindria a ser el nucli anterior), ni adoptar cap topònim geogràfic que la determinés,  sinó que -segons la llegenda- es formà com un moviment de resistència, a la fidelitzada Geltrú, i en el moment fundacional d’unir els dos municipis, els vilanovins van voler patentitzar aquesta singularitat: ells no eren, ni volien haver estat, geltrunencs, sinó vilanovins, ja de soca i arrel, en el moment de brostar. No us cregueu que aquesta oposició va ser una rebequeria banal ni de campanar, hi havia per entremig tinença de càrrecs, poders de decisió, i evidentment la qüestió crematística no hi era aliena; si us abelleix informar-vos-en teniu a la vostra disposició els textos del Pare Garí, de Josep Coroleu i del ja anomenat Albert Virella.

Ja tenim, doncs unides en un sol municipi la vetusta Geltrú i la novíssima Vila, que va poder formar-se al voltant de la sagrera (trenta passes a cada vent) de l’ermita que avui ha estat substituïda per l’església de sant Antoni, i que deu jeure el seu son etern sota la pesada fàbrica de l’edifici dues vegades neoclàssic actual. El seu naixement va ser emparat formalment pel veí castell de Cubelles, i les franqueses que li van ser atorgades en Carta Pobla -que es guarda sencera a l’Arxiu comarcal, per si un dia us vaga de contemplar-la- pel rei Jaume I, per aquesta raó els primer nom i cognom de la vila nova va ser Vilanova de Cubelles (però el “de” prepositiu de Cubelles, era un mer “de” indicatiu, no pas un “de” determinatiu). Ei! Aquest alt rei, que va fer tal favor a la Vila nova, i paradoxalment només té dedicat un petit carrer a la Geltrú, alhora que atorgava franqueses a la nova Vila, també li’n atorgava a la població de Ça Llacuna. I on era -i és encara-, aquesta Ça Llacuna de la carta pobla? Doncs aquesta, tan antiga població com la Vila nova, era a la vora de la mar, al sector que avui coneixem com Baix-a-mar; per aquesta raó diem que es erroni parlar del barri de Mar, perquè un barri és una extensió d’una població mare, i Ça Llacuna (Baix-a-mar) va néixer el mateix dia que Vilanova. Va passar, però, que la vila d’amunt (la Vila nova) va créixer més -i per circumstàncies geopolítiques que aclarirem més endavant, quan parlem de Baix-a-mar- que la vila d’avall (Ça llacuna), i també més de pressa. Aquesta condició, però, no la posseïm en exclusiva els d’aquest rodal del Garraf; si us entreteniu en observar en el mapa les poblacions de la costa del litoral català, us n’adonareu d’una quantitat de poblacions que porten el mateix nom, però unes són d’amunt o de dalt (Vilassar, Arenys, etc. i altres són d’avall. O també unes altres, com Altafulla i la Torredembarra, tenen un Baix-a-mar, o un sector anomenat modernament platja, com Calafell. N’existeixen unes altres, però que per la seva posició geogràfica o dimensió ciutadana (unes defenses naturals singulars o unes muralles dignes d’aquests nom), com Sitges o Mataró, que les van fer aptes per desenvolupar-se a la vora del mar.    

Vilanova i la Geltrú, diu el savi i gran conservador Josep Pla en la seva Guia de Catalunya editada l’any 1971 per Destino: «és una ciutat d’una extensió a la que cal als habitants que posseeix. És una de les ciutats que té més metres quadrats a disposició de cada un dels seus habitants». Heu de tenir en compte que aquesta nota, Pla l’escriu abans de la dècada dels setanta. Des de les hores ha plogut molt, i els especuladors, raça d’alacrans que durant el franquisme -i uns quants anys més després de l’anomenada transició- van tenir porta franca per comprar, baratar, enrunar i mistificar, per alterar i desfigurar tant com la seva mesquina avidesa va  requerir, l’apreciació de Josep Pla. De tota manera, i malgrat els despropòsits dels delinqüents del totxo i la hipoteca, no han aconseguit destrossar del tot la ciutat; com sí que ho han aconseguit en altres poblacions del mateix volum i població, i encara, i sobretot, en lloc més petits, i conseqüentment més desvalguts socialment que Vilanova; si en voleu un tast, pareu esment en la veïna Cubelles, o Canyelles, desbordades i anegades per una mena de taca purulenta de xalets-barraca i cases aparellades, d’un horrorós estil hipoteca-fàcil, anys noranta, i va que xuta! De la viletes, blanques i acollidores, només en queda el cor, que, pobre, li costa disgustos haver d’arrossegar tanta facúndia barroera dels que diuen ser nous habitants.

Bienve Moya

Tribuna

Tribuna Oberta per promoure l’intercanvi d’opinions, el debat i la reflexió

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

La comarca del Garraf està registrant en els darrers dies un repunt dels casos de coronavirus entre la població i la Generalitat ha suspès els ingressos, les visites i les sortides de les residències de gent gran de Sitges

Creus que la població s'ha relaxat i no compleix amb les mesures de prevenció de contagis?


No