Procés

Cal escriure si cal

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, parlant amb el vicepresident Pablo Iglesias. ACN

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, parlant amb el vicepresident Pablo Iglesias. ACN

No, hi ha moments en què les coses es van succeint de tal manera que un escriptor, en aquest cas una escriptora, ha de sortir d’ella mateixa, sortir de la zona de confort i deixar pel temps que faci falta d’inventar-se històries per col·laborar amb la història que sens dubte crema. Els nostres fills i néts ens passaran comptes de la nostra actuació com nosaltres els hem passat als nostres pares, i ha de ser així: cada generació escriu un capítol en la història universal.

En tant que éssers socials i polítics ens devem als altres. El mal dels altres és el nostre mal. El mal d’aquell jueu amb la cara trencada i la botiga assaltada i robada en la Nit dels Vidres sóc jo, com ara sóc amb els qui aquestes nits passades han clamat per la llibertat d’expressió negada a Pablo Hasél perquè encara no és d’aquí a un dia que me la neguin també a mi. És per aquest motiu que cal escriure si cal. Perquè els ulls buidats per gomes de foam poden ser els meus ulls, en sento vivament el dolor i la humitat de la sang vessada als dits.

L’establisment espanyol, en aquest moment capitanejat políticament per PSOE-Podemos (quina diferència hi ha, amb l’anterior govern del PP?), vol perpetuar-se en uns privilegis que fa cinc-cents anys que duren: socials, polítics, culturals, econòmics, colonials. En conseqüència, el model polític i d’emancipació d’un Estat corrupte i que ens va a la contra per sistema, el model independentista que proposa Juntsxcat, legítim encara que no estigui escrit a la Constitució (les Constitucions es fan i es desfan, només faltaria), és considerat enemic.

Als enemics cal abatre’ls de totes les maneres possibles, i ho procuren. Ara l’Estat no envia tancs per la Diagonal. A través dels seus vassalls, utilitza la desqualificació, l’insult, la mentida barroera. Irresponsablement, perquè això és sembrar una forma d’odi, ahir, al Parlamento, vam sentir com Pedro Sánchez deia de manera perversa que Junts és com Vox. Només algú amb una mentalitat sectària podria creure aquesta afirmació. Només cal donar una ullada entorn per veure la trajectòria personal, intel·lectual i política de la majoria de militants i votants de Juntxcat. Però hi ha voluntat d’extermini dels considerats adversaris.

Cal dir les coses pel seu nom, no han de fer por les paraules. L’Estat profund vol exterminar la dissidència de Juntsxcat perquè amb la força obtinguda amb els vots vol fer efectiva tan bon punt sigui possible (també nosaltres tenim tota la paciència del món, però cal posar la fermesa de les conviccions en moviment), una República catalana independent. Aquesta aspiració no és cap despropòsit des del moment que no imaginem, sinó que sabem, que Noruega es va separar pacíficament de Suècia fa poc més de cent anys (7 de juny de 1905), i que Escòcia vol fer-ho del Regne Unit i ho intentarà tantes vegades com calgui. La independència no és ni una raresa ni una il·lusió, sinó una raonada solució política i administrativa per a una nació de les característiques de Catalunya. Per dir-ho amb imatges ben gràfiques: ningú no arrencarà cap de les vies de tren que van a Madrid, a Galícia, a Saragossa o a Màlaga. Estarem connectats amb Espanya com estem connectats amb Europa i el món. On és el problema? En una democràcia deficient i el Regne d’Espanya en va molt curta.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!