Eleccions al Parlament

Renegociar

El president d'ERC, Oriol Junqueras, i el cap de llista d'ERC, Pere Aragonès. ACN / Guillem Roset

El president d'ERC, Oriol Junqueras, i el cap de llista d'ERC, Pere Aragonès. ACN / Guillem Roset

Negociar no és fàcil. Encara que sigui en la versió més elemental del procés. Quan dues persones físiques es troben per tractar sobre un tema per aconseguir un acord. Un pare i un fill per decidir l’assignació mensual, un comprador i un venedor per ajustar el preu de la transacció, dos companys de despatx per definir l’espai que ocuparà cadascú, etc.

Però renegociar, encara ho és menys. Perquè suposa modificar allò que ja estava acordat, ni que fos a nivell provisional. I pot generar en els interlocutors el sentiment de traïció per part de l’altre. Al marge d’obrir diverses possibilitats d’interpretació que el diccionari explicita quan parla del prefix “re-“. Perquè refluir, reprovar, recalcar o reunir, totes amb el prefix “re”, signifiquen, respectivament, tornar enrere, desautoritzar, intensificar o concentrar. Accions totes elles possibles i d’efectes diferents sobre el resultat de la negociació primera.

Pugem un grau la dificultat i pensem en una negociació a tres bandes on A negocia, simultàniament però per separat, amb B i C.

Evidentment, el possible preacord inicial de A amb B podrà venir condicionat pel que es faci després amb C, fent inevitable la renegociació entre A i B que, a la vegada, influirà en el resultat de la trobada entre A i C, encetant una roda de propostes i contrapropostes, imposicions i renuncies, ofertes i contraofertes, que en algun moment caldrà trencar amb un acord definitiu. Un acord que segurament tindrà discrepàncies respecte la intenció i proposta inicials, però que aconseguirà posar d’acord A i un dels dos interlocutors.

Aquesta és la situació que està vivint Esquerra Republicana de Catalunya en aquests moments. La seva intenció de governar Catalunya passa per la necessitat d’un acord que es pot aconseguir per dues vies. Pactant amb JxCat i la CUP o acordant amb PSC-PSOE i En Comú Podem. I en aquest sentit, ha encetat -lícitament- converses amb la CUP per anar trobant punts d’acord. Amb el llast de les afirmacions, promeses, amenaces o reflexions fetes al llarg de la campanya electoral, i mostrant també les tensions internes de qualsevol col·lectiu que aspira a canviar les condicions de vida dels ciutadans als que aspira a governar.

Una part de la CUP ja ha explicitat la seva poca disposició a jugar aquest joc que proposa ERC i, per tant, pot arribar a frustrar aquesta primera via de solució a no ser que hi hagi una renegociació. Per tant, a l’hora, està forçant als republicans a explorar la segona via possible de forma immediata, empesa pel fantasma dels terminis. Per tenir una alternativa plantejada i una resposta inicial que valorar i renegociar. Sobretot quan JxCat ja ha deixat clar, si més no en les declaracions, que la CUP no és sant de la seva devoció i que els diputats que manquen, caldrà cercar-los en altres pous. I que això ho ha de fer qui aspira a liderar el govern

Però aquesta actuació de ERC, aparentment responsable, té els peus de fang. Perquè no sembla que faltin gaire dies per sentir que el partit de Junqueras i Aragonès està festejant d’amagat al partit de la pubilla Illa, convertint el que hauria de ser una negociació tranquil·la i constructiva en una versió política de “La Isla de las Tentaciones”.

Perquè, agradi o no, podem comparar la situació amb la del carrer X d’una ciutat Y, que l’Ajuntament vol transformar en una illa de vianants. I el que hauria de ser una negociació civilitzada entre l’autoritat democràtica municipal i els col·lectius representatius dels ciutadans de la zona, es converteix en una lluita fratricida entre els restaurants, que ja pensen en com posaran les taules al carrer, i els ciutadans de peu que ja es veuen jugant a la petanca als jardins que ompliran l’espai que ara monopolitzen els cotxes. Amb alguna intervenció, naturalment, de les comunitats de veïns que tenen aparcaments pels seus vehicles als soterranis dels edificis. Aquesta situació no ha provocat, de sempre i arreu, renegociacions, renuncies, replantejaments, reformes, reubicacions i altres “re-“ sense cap terrabastall?

Aleshores, per què formar un govern ha de provocar revoltes, retrets, recriminacions, renuncies, ressentiments, repressió i tantes altres coses negatives?

Cert que si a RENEGOCIAR li treus l’OCI resulta RENEGAR, però si a aquesta li afegeixes un RE musical, pots obtenir REGENERAR. I no és això el que volem per la nostra societat?

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!