Fes-te voluntari!

No és altra que la de de considerar incorporar-se a l’equip dels voluntaris silents i discrets. Tots disposem de temps lliure i l'entorn ens ha de sotraguejar el cervell. No podem fer ulls clucs al què anem veient. Cada dia que passa s’afegeixen noves perspectives depriments a aquesta percepció.

Des que va esclatar tot, ens han obligat a capgirar rutines. Molts  polítics -sovint a la babalà- han dictat normes i protocols absurds.  Han confinat la gent. Han tancat escoles, comerços, bars i  restaurants, sales de concerts i altres. Han tallat -de soca-rel- la  vida social, generant una crisi socioeconòmica esparverant. Déu sap  quan i com ens en sortirem i aixecarem el cap. Mentrestant, però, ni  un sol d'ells ha deixat de cobrar els seus honoraris suculents.

Creixent aquest tsunami a velocitat de vertigen, sorgia  espontàniament un “team” de gent que s’oferia a fer coses. Tan sols pensant en els col·lectius més desprotegits i vulnerables. Ací podem  encabir la gent gran que viu sola, els discapacitats, molta gent amb  pocs recursos, aquells que no disposen de mitjans telemàtics per a  poder fer una compra per Internet, els desnonats, els qui havien  perdut un ésser estimat sense poder-lo acomiadar com cal, etcètera.

Valorant en justa mesura aquest esforç solidari de tantes persones  anònimes, és evident que resta molta feina per a fer. La suma de  molts granets de sorra ha d’ajudar a girar -com un mitjó- tots els  patiments, escletxes i neguits socials. N’hi ha d’escampats arreu.

En motiu dels millors Jocs olímpics de la història, Barcelona llençà un crit en aquesta direcció, per a sumar gent que s'apuntes a fer coses. Sempre a canvi del no res. Potser només, en tot cas, de la pròpia satisfacció personal. Aquest era el seu “sou” i se sentien molt ben pagats.

Ara és un altre moment històric on es requereix una convocatòria semblant. El món ens mira i cal que tots i cadascú de  nosaltres donem el bo i millor del què tenim.

De ben segur que una de les “herències” que ens deixarà el pas  d’aquesta “pruna” o tsunami serà aquest: l'allau de voluntaris que  s’han arremangat per a sumar. Sense requerir-los ningú. Ells mateixos sabien trobar l’indret on se’ls necessitava. Qui no ha fet  alguna col·laboració d’aquest caire quan duia la canalla a col·legi i  acceptava formar part del Consell escolar o la Junta de pares?

Reitero la invitació global a plantejar-se individualment la incorporació a aquesta “experiència”. Amb ànim d’ajudar, esperonar, aportar caliu, animar, sumar, fer amics, conrear valors humans, canviar el món i provocar el somriure de força receptors. La inquietud és un motor que sempre hem de tenir en funcionament. Qualsevol rerefons és motiu suficient per a dedicar temps propi a la col·lectivitat…

Fins i tot pensant en aquells que no hi veuen un pam més enllà, el  llistat de possibles “destins” fa patxoca: Creu roja, Càritas, centres  cívics, esplais infantils o juvenils, Bancs d'aliments, casals d'avis  “and so on”. T'hi apuntes? Concreta el nombre d'hores setmanals  que penses esmerçar-hi i liat la manta al cap!