Ensenyament

Ningú a l’escola està contra l’escola

Després de força temps de discursos solitaris, el sector rondinaire de l’ensenyament ha fet forat en el debat públic i ha obligat la resposta del sector autodenominat progressista. Dubto que mai es posin d’acord perquè tothom té les seves creences quasi-religioses i ningú està disposat a renunciar a allò que configura la seva identitat. Quan un ha optat per la via xirucaire progre i porta trenta anys guanyant-s’hi la vida, senzillament és que no pot abandonar. I a la inversa, si t’has fet un nom, has publicat un llibre i et conviden a les ràdios per ser el hater del sistema, estàs forçat a una coherència amb el teu missatge més enllà dels arguments a favor o en contra. És una llàstima perquè ens cal un debat, un debat autèntic, serè. Sí, ho sento. Ens cal tornar a pensar tot allò que els pretesament innovadors creuen que ja està superat. No ho està. I ens cal un grau d’humilitat important per abandonar trinxeres intel·lectuals massa confortables. A una banda i a l’altra.

A veure, reconeguem, fem un acte de contrició públic. Jo he estat un defensor de la LOGSE, de la innovació, dels projectes, de la simplificació del currículum. Vaig ser jove, vaig estudiar educació i em van enlluernar algunes propostes. Em vaig plantar en una aula disposat a remoure el que calgués per tal de modernitzar l’escola. Per ventura, no estic compromès amb cap d’aquestes idees i puc afirmar que, amb el pas dels anys, cal una revisió. Se’ns han colat elements indesitjables com ara un mercantilisme, una servitud respecte grans companyies de serveis, que abans era desconegut i, sincerament, no calia. Una visió utilitària de l’educació com a formadora exclusivament de treballadors que no la buscàvem pas. Una imatge gairebé assistencial de l’escola com a custodiadora d’infants. I sobretot, el més important, pel camí ens vam deixar el rigor. El rigor significa mesurar, poder aportar dades numèriques sobre si la nostra estimada innovació ha aportat alguna cosa o no. Rigor dins de l’escola, al claustre, no als informes PISA o d’altres. La nova escola versió segle XXI ha oblidat la mesura, ha oblidat, per tant, el pensament científic. Això és imperdonable. Reconeguem-ho. La innovació actual es fa a caprici de les creences dels implicats o, sobretot, a mercè dels corrents de mercat, d’allò que ens sembla que situarà millor la nostra escola a la vista de la societat, dels clients. Innovem per poder dir allò que la gent vol sentir, per embolcallar mentides pietoses mentre passa el temps i el nostre jovent no es veu mai forçat, mai exigit, mai valorat pels seus mèrits. El mèrit no és igualitari, per tant, massa sovint, el substituïm per un complaent anar fent, anar experimentant, anar vivint… res.

El sector reaccionari troba forat en aquesta falta de rigor, en l’absència d’estudis fidedignes. Parlen de fe, de discurs acrític per part dels del lliri a la mà, i ho contraposen a l’exigència, a l’aprenentatge entès com havia estat tota la vida. Defensen la classe magistral i la memòria com a eines bàsiques. Menystenen l’educació emocional i les metodologies pretesament noves, en especial si tenen nom en anglès. Però s’equivoquen molt quan enyoren una escola de temps passats, en realitat enyoren una escola que avui seria horrible. Alguns la coneixem prou bé. És la que vam viure. No tothom podia seguir el ritme, no passava res, Marxaven, desapareixien. Es marcava un nivell molt alt i es deixava fer a la selecció natural. No podem enyorar aquest model.

El debat necessari es contamina per una identificació falaç entre un model igualitari, d’esquerres progressistes i un altre model reaccionari de dretes. És una falsedat terrible que fa que es ventilin les opinions amb molta desqualificació, molt rebuig innecessari. Tots dos sistemes de pensament conviuen als claustres. S’han de posar d’acord a la força. Crec que s’equivoca en Jaume Funes quan diu que “puc ensenyar les subordinades sempre i quan no obligui a aprendre-les” perquè si no havien d’aprendre-les millor ja no ensenyar-les. I crec que s’equivoca el sector conservador si pretén menystenir la metodologia. Aquí no hi ha posició ideològica que valgui. Ens hem de regir pel rigor. L’escola ha de transmetre i ha de formar. Ha de ser exigent i ha de ser acollidora.

Insisteixo, ens cal el debat a fons a partir de dades, de mesura. Entengueu-me. No volem el debat televisat dels quatre experts que no han trepitjat una aula des que eren petits, sinó l’intern dins de cada claustre, la reflexió serena, personal. Ens cal recuperar una mica de mètode científic i estar disposats a renunciar a creences, dogmes i nostàlgies. En aquest debat han d’intervenir-hi els professionals i els pedagogs, psicòlegs i sociòlegs en igualtat de condicions. El món universitari pedagògic ha de fer la seva pròpia autocrítica i recuperar la credibilitat perduda. I cal fer-ne fora els experts que venen de part de Telefonica o els gurús vinculats a Google, els qui només volen criticar l’escola actual per col·locar el seu producte o els qui intenten convertir-la en un centre de formació per al treball sense component humanístic. D’aquests, estarem tots d’acord, podem prescindir-ne.

I poc a poc anar avançant. Mesurant. 

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!