Poesia

Queralt endins

Imatge de la coberta de 'Queralt endins', de Jaume Huch. Eix

Imatge de la coberta de 'Queralt endins', de Jaume Huch. Eix

La primavera del 2020, amb la pandèmia de la Covid, el confinament sever i la pèrdua de tants éssers estimats de cop sobte, vam viure una experiència tan inesperada com dolorosa. Però com que tota nit engendra el seu dia, també s’han plegat fruits d’aquell temps que en el silenci estimulava la contemplació. Així va néixer Queralt endins (L’Albí), de Jaume Huch i Camprubí (Berga, 1961).

Queralt endins es composa d’un conjunt de poemes i fotografies del confinament que tenen la seva segona part en els poemes i fotografies reunits a Rere els arbres, quan a poc a poc vam poder sortir de casa i rebre a mans plenes els dies del desconfinament viscuts com nous d’estrenar: camps i jardins germinaven amb gran esplendor i amb la nova posada en escena es podia «retenir l’alè que ara et donen els arbres», com escriu Jaume Huch. Una resurrecció en sentit tan real com metafòric.

El poeta veia la serra de Queralt –la seva silueta, els seus cels, el sol, la boira o la pluja que l’acaronava- des de la finestra de casa seva. En cada mirada hi esdevenia una llum sobre un paisatge igual i diferent a la vegada de la mateixa manera que no hi ha una posta de sol igual a una altra. Sempre és així, però en la immobilitat s’esmola la sensibilitat perceptiva i aquests canvis adquireixen una intensitat enlluernadora. És aleshores que la muntanya de Queralt es fon en l’ànima de qui la rep i pren la forma d’un tu al qual adreçar-se: «Poso el cap a l’espatlla de la meva muntanya».

En la descripció dels instants precisos, concrets, Queralt endins esdevé un llibre d’alta volada metafísica. «Ens sabem molt a prop, malgrat el món que ens separa», escriu el poeta a la seva muntanya. La muntanya que veu com es retalla en el cel blau o s’entreveu en la boira, és per reflex la muntanya interna de la qual parlava Teillard de Chardin en tant que un símbol d’elevació de l’ànima, potser inspirant-se en el Mont Carmel de Sant Joan de la Creu. Fer el cim, doncs, no seria només assolir-la en sentit físic sinó també espiritual.

Totes les cultures tenen la seva muntanya santa, i tots els indrets tenen la seva muntanya de proximitat: aquell altar de pedra que en la seva immobilitat serena, geològica, parla tant de l’etern com de la seva evolució en un temps còsmic que «abasta l’espai recòndit del propi origen». El temps de la muntanya i el nostre, si bé es mostren en temps cronològics tan diferents. D’aquí ve tant la sensació de contrast perenne/efímer, com de germania en els orígens, «aquell paradís tan irreal d’on hem sorgit».

Dalt de les muntanyes hi ha temples, ermites, santuaris. Queralt té el seu. Cel i terra es troben en aquest centre sagrat: «Queralt em dibuixa», escriu Jaume Huch. Manifestació del Queralt interior que, malgrat les maltempsades, dona identitat, aixopluc, companyia i equilibri a l’escriptor: «rere la finestra t’esguarda encara el teu Queralt, i el malson s’evapora». A Queralt endins, o sigui: des de la intimitat del poeta, s’eleva un cant espiritual, una oració que en els dies ja desconfinats li fa dir: «qui no s’en meravella, d’aquest instant precís».  

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!