Països Catalans

Els que l’estiu de la Marxa de la Llibertat -és a dir del 1976- vivíem amb més o menys intensitat la dita “transició democràtica”, segur que encara recordem com el concepte de Països Catalans anava amunt i avall en totes les converses polítiques de Catalunya. Al costat dels tres conceptes (llibertat, amnistia i estatut d’autonomia) que varen acabar formant l’eslògan habitual que es corejava a les manifestacions.

Dic això perquè, curiosament, no sembla que hi hagi massa interès en la seva recuperació quan sembla evident que tothom coincideix en aquella vella dita de “com més serem, més riurem”. Molt parlar d’eixamplar les bases però poc predicar d’integrar possibles companys del viatge cap a Ítaca.

Aquests dies, estem assistint a un exemple quasi sagnant d’aquesta contradicció.

I és que, mentre assistim a una aproximació dels països valencià i balear, sentim com a casa nostra es xiula mentre es mira cap un altre costat tot reclamant unitat d’acció de les forces catalanes.

Perquè, Francina Armengol i Ximo Puig han escenificat una reivindicació conjunta del federalisme autonòmic del que a casa nostra, pel que es veu i llegeix, no en volem sentir a parlar ni en pintura.

Tot ha vingut derivat de la venda anticipada de la pell de l’os dels fons europeus que ja fem a casa nostra. I que ha permès als dos presidents autonòmics presentar junts quatre propostes conjuntes d’inversió, centrades  en l’ecologia (Hidrogen verd i Mobilitat marítima descarbonitzada), la qualitat de vida (Salut i envelliment actiu) i el medi ambient (Corredor de cetacis). Per cert, uns cetacis que el Laboratori d’aplicacions bioacústiques de la UPC de Vilanova va començar a estudiar el 2004.

Arran d’això, els dos presidents han recordat al govern central que encara tenen pendents tres peticions. La del corredor mediterrani, i les de les millores del finançament autonòmic i de l’autonomia en el camí cap a un estat federal.

I jo em pregunto: Si tan partidaris som del possibilisme en el nostre camí cap a la independència, com és que no hem afegit la nostra signatura a aquesta carta als reis? Perquè convé recordar que tant Armengol com Puig son, a més de membres del PSOE, barons d’un pes específic creixent en un partit que sembla voler intentar treure faves d’olla de cara a la presidència espanyola de la Unió Europea del segon semestre del 2023.

De fet, a més del desgavell aparent del PP, Sánchez té al seu favor el calendari. Sempre que sàpiga jugar bé les cartes, naturalment. I és que si supera amb nota els dos esculls propers, les eleccions andaluses de finals de 2022 i les valencianes de principis del 2023, les municipals de maig del 2023 poden ser un passeig triomfal cap a les generals de Novembre del 2023, en plena presidència espanyola de la Unió Europea.

Potser per això Sánchez ha posat potes enlaire la part compromesa i fonamental del seu govern, tot canviant una colla de ministres seus en clau fortament electoral. Entre altres coses, donant veu (ja veurem si vot també) a les comunitats valenciana, illenca i catalana. Naturalment, en la darrera, no a la oficial però si la federalista de Iceta i la municipalista de Raquel Sánchez. I aquestes, s’han afanyat a acostar-se a la poderosa Andalusia on sembla que les hores de Susana Diaz estan més que comptades. Com si volguessin -qui sap si inspirant-se en el nostre model fallit de Països Catalans- crear una Països Mossàrabs que contraposar als tradicionals Països Castellans que fins ara sembla que han dominat -amb permís de les comunitats històriques- la política espanyola.

I dic fallit perquè, insisteixo, no sembla que estiguem per la feina. Presumim d’un 52% de vots favorables a la independència però no ens estem de mostrar les diferències internes que el debiliten en tant que candidat a nou país/estat. Valorem la via possibilista però no reprimim els rampells de pressa que ens agafen de tant en tant quan el possible company de viatge reclama prudència. Presumim de ser europeus però ens neguem a acceptar un matrimoni de conveniència amb Espanya que ens faciliti el dur a les institucions europees la realitat de les nacions sense estat, de les comunitats transnacionals o de les cultures minoritàries. O potser la reivindicació del corredor mediterrani que tant pot ajudar (i ensorrar, no ho oblidem) la nostra vegueria, no mereix que deixem alguns pèls a la gatera?

Potser és hora de tornar a llegir els escrits polítics de l’universal/català/valencià Joan Fuster.