Futbol

A contracorrent

Les botes del rècord de gols de Leo Messi que es van subhastar el MNAC. ACN

Les botes del rècord de gols de Leo Messi que es van subhastar el MNAC. ACN

Confesso d’entrada que el futbol no és un dels esports que més m’agrada de veure -potser per haver-ne estat un practicant molt més que mediocre-, però alhora també diré que de tant en tant, i quan hi ha un partit d’aquest de la màxima rivalitat o qualificat d’històric, me’l miro i aprecio, i molt, veure jugades que semblen fetes amb tiralínies, admiro aquest jugadors que només alçant el cap preveuen els moviments dels altres i deixen les pilotes on cal que les trobi un altre jugador per produir perill.

Però tot amb una certa distància i potser per això la sortida precipitada (com si fos la fugida del borbó) de Messi del Barcelona m’ha deixat força indiferent, potser m’ha molestat més, confesso, tota la parafernàlia de que s’ha rodejat el fet. Segur que vaig a contracorrent

Aturem màquines!

Que s’aturi el món!

Messi se’n va, esquinçada de vestimentes, plors i llàgrimes sinceres. Entenc que quan l’afició passa a ser un sentiment, de pertinença, d’identificació amb uns colors poca cosa hi ha dir.

No és el nostre cas i per tant ens ha carregat una mica tant protagonisme.

Diuen que a l’agost no hi ha notícies i carai enguany deu ser l’excepció que confirma la regla.  

Messi, el mite se’n va del Barça. Aturem les màquines, pareu el país. El Creu de Sant Jordi (aquella que es dona apel·lant els mèrits a la conducta pública i privada i la transmissió de valors ningú discuteix la seva qualitat futbolística ni tampoc se li discuteix que hagi fet algunes accions solidaries però el seu judici i condemna per frau fiscal és realment una taca negra en el seu historial) i defraudador d’hisenda (deu ser l’únic que enganya al fisc i li donen un premi)  marxa.

A l’amanida, a la sopa i a les postres ens ho han dit i repetit.

La notícia, potser perquè no n’hi havia d’altres s’analitzava del dret i del revés. Raons, motius, confidències i naturalment s’intenten trobar biaixos i donar culpabilitats de la seva marxa.

L’ídol, el 10, fa una roda de premsa on poques coses pot aclarir això sí unes quantes llàgrimes (no tinc perquè dubtar que siguin sinceres) que duren el que triga en arribar a l’avio privat que hi ha esperant a l’aeroport del Prat (també notícia i polèmica) per enlairar-se cap a París i allà l’esperen amb els braços oberts i amb diners a dojo. Diuen que cobrarà un 40 milions d’euros pel cap baix nets per temporada, o sigui que cobrarà aproximadament el que cobraran 1,333 persones a l’Estat amb un salari mitjà de 30.000,€ (agafant la banda força alta). Potser se’ls guanya, potser no, però si es compara amb els diners que dona a guanyar potser es podria acabar justificant. Altre cosa és parlar de si en general els sous d’alguns esportistes són justificables.

El fet , des de que es comença a insinuar la marxa provoca una commoció nacional. Puc entendre que sàpiga greu però elevar-ho gairebé a funeral d‘estat i dol nacional em sorprèn però ja hem parlat dels sentiments i per tant la cosa supera l’estricte mac del racional..

Potser perquè el futbol no és de els meves preferències però tot plegat em sembla una mica massa, exagerat.

Què hi farem els ídols són així. Avui venen, demà marxen, bones paraules, petons a l’escut i adhesions incondicionals mentre dura l’enamorament però la crida del diner fa oblidar moltes altres coses

I quedarà el dubte de que ha passat perquè quan Messi en roda de premsa diu “No estoy preparado para esto. No sé si el club hizo todo para que siguiera, yo sí” ,costa de creure que amb 48 hores el contracte amb el PSG estès redactat i a punt per signar.

Potser algun dia se sabrà ben bé que va passar en les bambalines del Camp Nou i coneixerem les intringulis de la decisió del President Laporta que va portar com a bandera durant al campanya electoral la renovació de Messi.

Li ha passat pel cap plegar, ara?

La culpa és dels altres, i potser té raó però el seu compromís ja estava fonamentat en el coneixement de la situació del club. I el sorprenent és que en menys de 24 hores el canvi en la situació contractual de Messi ha estat radical.

I tot plegat té pinta de despropòsit fins l’extrem que escoltar a un periodista que fa un dels programes de ràdio més escoltat dir que “Encara que no ho sembli hi ha vida més enllà de Messi” sona a solemne tonteria, no? Un frívol reduccionisme informatiu. Així anem.

I naturalment podem entendre perfectament el neguit i el disgust de molts afeccionats, per això que hem dit el Barça per alguna raó és més sentiment que raó, més fe que realisme. Però va caient el mite aquell que es veníem que això del Barça era més que un club, aquesta afirmació es creu que va perdent pes i certesa.

I ara la història està en trobar presumptes culpables de la marxa del “10” a París fent bo allò de que París bé val una missa, que deia aquell rei que li exigien convertir-se al catolicisme, doncs endavant una missa i regnem, doncs un bon contracte i feliços i contents.

Qui en té la culpa?

Ningú i tothom, tot va començar amb un burofax, ara farà un any, després amb converses, amb rebaixes, amb anades i vingudes, amb feina callada.

Uns ho atribueixen a una mala gestió anterior, però els anteriors envien una carta dura amb raons creïbles i són contestades pel d’ara... Comença el ball.

I en el fons sempre hi ha això de Qatar que ara ha estat notícia perquè el cap dels Talibans hi estava instal·lat còmodament (aquestes monarquies del món àrab donen per molt, Borbons, talibans i el que no sabem...). La revenja del petrodòlar que no va pair que el Barcelona els deixés i anés al patrocini dels japonesos. Qatar blanquejava la seva poca credibilitat democràtica a través del patrocini de diversos clubs europeus i els seus diners que permetien fitxatges i sous extraterrestres. Qatar semblava una segona seu del barcelonisme, altres mites com Guardiola i Xavi han estat defensors de la situació del País, així Hernández afirmava que "Mi país no es Qatar. Es cierto que no hay un régimen democrático, pero la gente es feliz. Están encantados con la familia real, llevan sus fotografías en el coche, les dan un sueldo por ser de allí, cuidan a sus ciudadanos..." Felicitats, quina agudesa.

O Guardiola afirmant que "Qatar es el país del mundo islámico más abierto" i només calia afegir-hi que hi bufa el vent i Espanya ja sabem que és un País repressor i dictatorial. En fi potser sí que Qatar ha executat allò de que Roma (Paris) no paga els traïdors i ara s’emporta a Messi per més “inri” del barcelonisme més passional.

En fi hem viscut un drama -gairebé nacional- i fins i tot el delegat a París de la Generalitat li ha donat la benvinguda a Messi a la capital francesa. Gran decisió! Un èxit polític de primera magnitud!

Que hi farem, sobreviure segur. Alguns encara amb incredulitat, altres amb assumpció ràpida de la realitat i a crear un altre mite (Pedri, Ansu Fati?) i altres ho seguirem vivint amb indiferència, curiositat i afartament.

Que li vagi bé tot i que no ho tinc clar que sigui així.

Ara bé sí si algun cosa de positiu ha portat aquesta tragèdia catalana ha estat escoltar el 10 parlar català. Ha dit al començament de la roda de premsa “bon dia”! Ja era hora!. 21 anys després potser uns dels majors èxit de la immersió   lingüística que marcarà una època.

Bon vent i barca nova!

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!