Ens cal una mica més de temprança

Hi ha notícies que et fan esborronar. No dones crèdit al que escoltes o llegeixes. No vols creure-ho perquè en bona part significa que la nostra societat (o una part d’ella) no funciona com cal, que hi ha una, dues i més coses que no filen prim. Que ens fa pensar això? Doncs la lectura fa pocs dies d’una notícia rellevant que mostra que la realitat supera en molt les previsions. A Catalunya es van registrar més de 3.000 agressions contra professionals sanitaris durant el 2025, segons dades de l’Observatori per a Situacions de Violència en l’Àmbit Sanitari de Catalunya (OSVASC). Les dones -com podem suposar- van ser les principals víctimes, ja que el 78% dels casos registrats van afectar professionals femenines.

La majoria de les agressions van ser verbals, però no deixen de ser agressions,  que representen gairebé nou de cada deu episodis, mentre que les agressions físiques van suposar aproximadament un 11% del total.

Els col·lectius més afectats són les Infermeres i metges, però també reben els administratius que moltes vegades són el primer esgraó del procediment o de la gestió que anem a fer.

Ep!. No negarem -i qui ho negui menteix- que en més d’una ocasió hem tingut fortes temptacions, no d’agredir, però si d’alçar la veu o respondre amb una certa virulència segons els passos que hagis de fer o bé de les respostes que reps per part del responsable del servei que no respon a les teves necessitats. Però ens temperem i ens posem imaginàriament en el paper del qui tenim al davant i després de comptar fins a deu i mossegar-nos la llengua, respons i actués amb l’educació, encara que sigui fredament, que requereix una convivència pacífica i civilitzada.

I quin són els motius que generen aquesta violència, aquesta agressivitat contra el personal sanitari. Percepcions de que no ens ha atès bé, que el diagnòstic que ens han donat no és el que nostres creiem que hauria de ser, que la medicació no és l’adequada i la no prescripció de fàrmacs no necessaris a criteri del facultatiu que ens atén. En definitiva que l’atenció que ens han donat no la percebem com l’adequada -que no vol dir que no ho sigui- i la resposta és tirar pel dret i mostrar la nostra agressivitat en diversos graus. Òbviament també hi ha factors externs a l’organització sanitària que de vegades influeixen en les actituds agressives d’usuaris, però aquets són els menors.

I de tota la casuística que pot ser molta i variada ens ha deixat una mica  inquiets saber que moltes d’aquestes agressions es produeixen perquè els usuaris ja van amb la diagnosi feta a través el Dr. Google i altres derivats i que el o la facultativa de veritat els contradiu, s’enfilen per les parets i qüestionen la metgessa davant la intel·ligència (?) d’Internet.

Buff, papanatisme en grau suprem o és que acabarem creient que el factor humà davant d’un possible diagnòstic està per sota dels algoritmes?.

Això en sanitat, però si anem a l’educació o a altres serveis públics els percentatges poden variar però si que hi ha una violència latent en les relacions que en algun moment poden esclatar i passen a engruixir les estadístiques.

No hi ha dubte que d’ençà les gran retallades de la darrera crisi els serveis encara no han recuperat ni les inversions ni l’augment de personal que al llarg dels anys s’ha anat escatimant, i el malestar ha pujat.

Res no justifica l’actitud violenta dels usuaris, però cal treballar perquè la reducció d’aquest casos de violència exercida contra uns professionals mentre estan reballant desapareguin, siguin rebaixats als mínims.

I certament no es feina fàcil, més enllà de la protecció i d’eixamplar els supòsit penals cal també un tasca important de prevenció i detecció de possibles incidents.

Xifres com les que hem vist en el camp de la sanitat, o que hi hagi més d’un quaranta per cent de docents que diuen haver patit algun episodi de violència a les aules o fora d’elles però lligada a la seva activitat professional, són xifres intolerables per la nostra societat, són xifres que demostren que hi ha actituds sobreres, que no s’han de permetre.

L’administració ha de poder aportar mesures per millorar els servies i mesures  preventives i d’acció/reacció contra els casos de violència, però també ens compet a la societat preveure, denunciar i desterrar les accions violentes per mínimes que siguin. Arribar a la tolerància zero amb actituds que trenquin la convivència.

Els experts recomanen mesures diverses, des de l’augment de la seguretat, el trobar espais físics més diàfans fins a l’autoprotecció. Però no podem tot fiar-ho a mesures de caràcter tècnic. Cal que millorin l’atenció, la informació als usuaris en la mesura que puguin atendre a raons.

I sobretot temprança, molta temprança que cada un de nosaltres en la mesura del possible invocar l’autocontrol i quan ens emprenyem (que és fàcil tal i com funcionen molts serveis), sempre mesura amb la resposta, al davant hi tenim gent que treballa i que pateix com nosaltres les imperfeccions del sistema.