Culo di ferro

Una de les explicacions sobre aquesta frase que titula aquestes modestes reflexions és l’apel·latiu amb que es va anomenar i es coneixia el dirigent comunista italià Enrico Berlinguer que fou Secretari General del Partit Comunista Italià. Fou una persona intel·ligent i un dels polítics més importants de la segona meitat del segle XX a Itàlia i a Europa, va encunyar el concepte de compromís històric, l’aliança entre comunistes i la democràcia cristiana per pactar avenços socials i està considerat un dels pares de l’eurocomunisme que va portar al comunisme clàssic a posicions de govern i de poder arribar a acords amb banda i banda de l’arc parlamentari. A més de seu prestigi se li reconeix una capacitat innata per a la negociació, enganxava el cul a la cadira i no s'aixecava de les reunions, buscava l'acord encara que fos de mínims, encara que no hi hagués acord global i ho feia a través d’inacabables negociacions. Berlinguer tenia clar que mai s’aixecaria d’una taula de negociacions sense que hi hagués almenys uns petit acords que permetés seguir amb el treball de trobar cada cop un acord més gran, més ampli. Tenia clar que des de legítims  interessos contraposats es podien també trobar acords.

Bé ara necessitem aquí uns quants “culo di ferri”.

Amb una certa sorpresa ja que ningú esperava que dimecres passat es reunia la Taula de Negociació, diàleg i acords. I mentre això és feia púbic encara van saltar algunes espurnes grosses, gairebé flames, més, que poden acabar provocant algun  incendi de proporcions, avui per avui, desconegudes. Motiu, conformació de la delegació de JxCat. Potent políticament certament però que no correspon sembla al que volia la presidència que fossin consellers. Polèmica i segurament totes dues parts poden agafar-se a la literalitat de l’acord (Composición: el Gobierno de  España y  el Govern de la Generalitat de Catalunya. Se establecerán las  delegaciones de forma paritaria y con  los miembros que ambas partes decidan) i aquí estira i arronsa i cop de força del President.

En aquest cas donem la raó al President. El Govern t’agradi o no (a nosaltres no massa) representa al país. Si la delegació és de partits perd part d’aquesta representació i encara més quan cap dels dos partits del govern van guanyar les eleccions.

Però vaja al final reunió. Important .

Rebuda a Palau, formació de Mossos vestits de gala, sense armes (l’arma com símbol de poder s’ha suprimit) i presidents passant revista. Dues hores de xerrada entre ells dos i després obertura de la Taula i fora.

Poca cosa s’ha avançat però s’ha començat i ja és molt, molt.

Aquesta taula ja va néixer amb unes certes malformacions durant la seva gestació. L’acord entre ERC i PSOE per la investidura diu textualment: Por  ello, adoptamos el compromiso de crear una Mesa de diálogo, negociación y  acuerdo entre Gobiernos, que partirá del reconocimiento y legitimidad de todas las partes y propuestas y que actuará sin más límites que el respeto a los instrumentos y a lo principios que rigen El ordenamiento jurídico democrático.

Dialogo, Negociación y Acuerdo.

Un triplet i uns objectius  potents.

I la primera qüestió es com s’ha anat anomenat al llarg de tots aquests mesos, majoritàriament s’ha parlat de Taula de Diàleg, però tant la “nostra “ (jo crec que més aviat seva”) i des del govern s‘ha prioritzat la formula de negociació encara que en general s’ha parlat més de diàleg. En fi, matisos però significatius.

Escoltàvem fa poc el conseller González Cambray en unes declaracions a la ràdio en la que emfatitzava la funció de la taula per negociar l’autodeterminació. I si això no s’entenia és que no s’entenia res. Val, però si a l’altra banda el seu plantejament és el mateix també podran dir que si parla d’autodeterminació  els d’aquí no hauran entès res.

Però vaja tant diàleg com negociació és formula vàlida el més curiós i sorprenent és que ningú l’anomeni “Taula per l’acord”. Potser és que  ningú el vol l’acord i seguim marejant la perdiu?

I arribar fins a la reunió de la taula no ha estat gens fàcil i ja ha arribat condicionada per les múltiples declaracions, debats, discussions, afectes i rebuig sobre la mateixa.

Hi ha qui d’entrada ja no hi creia, que la troba inútil.

Hi ha qui ho considera una traïció sobretot des de lar part de l’independentisme més afermat.

Però també ho consideren una traïció els sectors espanyolistes més recalcitrants.

Hi ha qui ho veu com una manera de dilatar i diluir la unilateralitat.

Altres creuen que és una trampa del poder per rebaixar les expectatives del sobiranisme.

Però sembla que hi ha un espai transversal que veu en la Taula una oportunitat de demostrar que hi ha possibilitat de parlar, de debatre però no se sap si d’acord.

No serà fàcil però si no s’hi posa tota la voluntat s’haurà perdut una oportunitat que potser no hi tornarà ser.

Si alguna part es pren la taula com un element tàctic s’equivoca, serà, no sabem si la darrera, però sí una de les últimes possibilitats d’abordar el conflicte.

Aquí lògicament i legítimament entestats en parlar d’Amnistia i autodeterminació, d’això n’han fet a causa i a l’altra part diuen que d’això res de res. Bé ja es veurà quina capacitat de negociació hi ha i quina capacitat  d’imaginació per buscar denominadors comuns que faci que s’avancin en temes que puguin, sinó satisfer al cent per cent a cap part, si almenys arribarà a acords que indefectiblement hauran de ser votats per la ciutadania de Catalunya.

Cal recórrer distàncies per aproximar-se entre l’autodeterminació i “la agenda para el reencuentro”. Veurem si hi ha possibilitat de reduir marges.

Caldrà molta dosi de paciència allò que els italians en diuen “culo di ferro”, no aixecar-se de la taula mai, caldrà que hi hagi posicionaments clars i sense embuts. La negociació es comença amb distàncies que semblen insalvables i mica en mica hi ha aproximacions que potser mai arribaran a trobar-se però sí que poden donar resultats interessants.

La Taula no és l’objectiu és un instrument per poder arribar a acords o a pactar desacords. Cal la necessària i prudència i discreció que tota negociació demana i també naturalment la claredat i la transparència en els acords a que s’arribi.

En fi ja veurem si finalment es compleix el compromís o començarà un altra etapa de la mobilització, des de la taula s’ha de projectar voluntat d’arribar a acords si finalment no es pot no pot quedar cap dubte de que s’ha intentat tot fins l’extenuació.

Ens calen Culos di ferro, incansables, que no s’aixequin de la taula fins que no hi hagi aspectes que avancin en al nova relació entre Catalunya i Espanya.

Això sí, han convingut les parts que serà llarg. Fixar-se terminis ja s’ha vist que en temes d’una llarga projecció política i acotar-ho en un temps segurament no és positiu. És lligar-se a una contrarellotge de la que no coneixem el recorregut.

Això comença. Paciència, bona lletra i “culo de ferri”.

Que hi posin coixins.