Mirada indiscreta

No invoquem a Gandhi en va

Ferran Savall

Ferran Savall

L’1 d’octubre el calendari cristià celebra Santa Teresa del Nen Jesús, (santa Teresita) doctora de l’església i que va ser membre de les Carmelites Descalces de Lisieux i volia seguir el camí de la perfecció. Hi ha també el santoral altres noms poc coneguts, de segona diguem-ne, com Sant Sever o Santa Júlia… Bavón de Gante, Gerald Edwards, Niceci de Tréveris, Piató de Seclin, Romano el Melodo i Wasnulf. Deu-n’hi-dó. Com està el pati celestial

Ara en l’imaginari independentista i possiblement per extensió a tot el país l’1 d’octubre té un altre significat.

Ara fa quatre anys -quatre ja!- que hi va haver una consulta popular i un ball de bastons inexplicable, intolerable i innecessari de totes-totes. El pim, pam pum contra gent que estava davant les portes dels col·legis electorals va ser de les situacions més bàrbares i gratuïtes que s’hagin pogut veure.

Quanta valentia de les forces de repressió carregant contra agent pacífica –no negarem que algú potser podria respondre amb una certa força, normal- que realment no contemplava cap mena de resposta violenta ni va cometre cap acte de força.

Realment el paradigma de la tonteria i la insensatesa d’aquells que van ordenar les càrregues.

I també perquè no dir-ho una certa voluntat d’escarment perquè amb la mala llet que veies que alguns estomacaven a la gent fan pensar que hi ha alguna cosa més que ganes de restituir suposadament l’ordre trencat. Potser anaven carregats de substàncies estranyes.

També cal dir que el destí dels escuts humans és la de rebre sempre i de manera habitual. És el destí.

Per tant que trobem pintades d’aquets tipus és fins a cert punt normal.

I segurament els “pintaires” podrien ser de sectors diversos, els que es van veure represaliats, atonyinats i hostiats però també d’aquells que van creure que la celebració de la consulta era una agressió a determinats principis i burla de les lleis. Pot ser? sí.

No hi ha dubte que el primer d’octubre es va celebrar una consulta sense precedents però amb un principi de realisme tampoc es pot dir que fos un referèndum amb totes les garanties que avalen aquestes accions polítiques. Així ho manifestaven els mateixos observadors internacionals pagats per la Generalitat per validar el procés de votació.

“Van passar tantes coses que va ser realment impossible fer un referèndum normal. Naturalment hem hagut de concloure que el referèndum fet no satisfà algunes claus dels estàndards internacionals. Però tal com afegim a l'informe, hi havia bones raons per a això.".

I les bones raons més enllà de qüestions metodològiques i estructurals dels referèndums va ser la repressió pura i dura, la garrotada, la vexació, l’insult i el menyspreu dels procediments policials tolerables. Així també es deia en l’informe dels observadors. 

"L'ús de la força mostrada per la policia espanyola no té lloc en democràcies consolidades" però també en contrapartida diu que la llei del referèndum, que es va aprovar "incomplint una sèrie de bones pràctiques, com la lectura única, el debat limitat, sense consultar el consell de garanties i sense una majoria simple qualificada”.

Durant el període que es va conèixer la transició democràtica (ara, règim del 78. Que fàcil és carregar-se’l a distància!) es va usar molt el concepte de perdonar però no oblidar en el sentit de passar pàgina però estar amatents per evitar que es repetissin determinades accions i fets.  D’aquí potser venen alguns mals no ho negarem però no pas tots.

Potser això de fer tabula rasa i intentar crear de bell nou una convivència no és gens fàcil per no dir impossible i es va ser massa il·lús en perdonar massa aviat.

Per tant l’1 d’octubre és una data prou importat per no oblidar i costa perdonar però la lúcida reflexió que intenta fer l’autor de la pintada postil·la és per pensar-hi una mica.

El replicant no fa res més que invocar a Gandhi -esmenat per il·lustres independentistes de pro per reafirmar els seu camí- quan va assenyalar que "Perdonar és el valor dels valents. Solament aquell que és bastant fort per a perdonar una ofensa, sap estimar".

Potser és que no volem estimar en el fons.

O agafant una altre mite del pacifisme i la solidaritat (que també té la seva llegenda negra)  Teresa de Calcuta: “Perdona, que perdonant tindràs en pau la teva ànima i la tindrà el que et va ofendre”.

L’anima potser si que la tindrà tranquil·la però la porra seguiria alçada. Compte.

Però ens quedem amb la que deia la Maixabel Lasa, víctima de ETA vídua Juan Mari Jauregui assassinat també per ETA i que ara és protagonista de la historia del retrobament amb els assassins del seu marit amb la pel·lícula Maixabel: "Perdonar tiene una connotación religiosa y yo soy agnòstica".

No oblidem doncs i això del perdó ja ho anirem pensant per quan vulguem ser una mica més valents o religiosos.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!