Llengua catalana

De llengües i altres coses

El president del PP, Pablo Casado, a la sessió de control al Congrés. ACN

El president del PP, Pablo Casado, a la sessió de control al Congrés. ACN

Feia mandra perquè sembla que parlar-ne dóna més carnassa els que volen fer de l’educació un camp de batalla en que ningú en sortirà guanyador i que pot causar ferides irreparables. Intentar crear l’enfrontament civil és una vilesa.

Feia mandra perquè ja n’han parlat molta gent i veus autoritzades molt millor del que puguem fer nosaltres.

Però hi ha un moment en que cal posicionar-se quan escoltes barbaritats de l’alçada del campanar i ho fem també per empatitzar amb el nen imaginar-hi i inexistent de Casado que no pot anar a pixar perquè no parla català.

Però per posicionar-nos volem partir de quatre premisses que creiem són incontestables.

1.- les llengües són instruments de comunicació, relacions personals i socials,  comprensió i entesa.

2.- A Catalunya la llengua pròpia és la llengua minoritzada. El català és encara  la llengua minoritzada en espais claus de la vida de la societat. Mitjans informatius, justícia i dret, àmbit laboral i en l’ús d’una bon part de la gent jove en les seves interrelacions en l’àmbit de l’oci. No hi ha dubte que hi ha una submissió històrica que cal resoldre per la via de ser pro-actius respecte al català i això no s’ha d’entendre com una menysvaloració del castellà sinó com una discriminació positiva respecte al català fins arribar a la normalitat que marca un “standard” d’ús de la llengua.

3.- El català, llengua pròpia de Catalunya és la llengua (i cal que així sigui sempre) la llengua vehicular a l’escola d’aquest país.

4.- L’objectiu és que al finalitzar l’educació obligatòria els nois i noies acabin amb un coneixement, domini i ús adequat de les llengües, el català, el castellà i la tercera llengua que ara la predominant és l’anglès (pel més gust millor el francès, però la realitat és una altra). Un altre tema és l’ús social del català que té a veure amb l’escola sí, però amb moltes altres sectors i actituds de caire personal, íntim que cal que siguin tractades amb globalitat.

A partir d’aquestes premisses, que diríem que són arguments acceptats per la immensa majoria de la ciutadania, unes senzilles propostes doncs:

Deixem, deixeu, deixin l’escola en pau.

Deixem, deixeu, deixin els percentatges per altres coses.

Deixem, deixeu, deixin els professionals fer la seva feina amb confiança i amb el suport social i els recursos necessaris.

Deixem, deixeu, deixin de parlar i escriure sobre l’escola aquells i aquelles que des de les seves tribunes o micros pontifiquen sense haver trepitjat una aula en sa vida i parlen d’oïdes...

Deixem , deixeu, deixin que cada centre en funció del seu projecte educatiu i lingüístic i per coneixement de l’entorn pugui fer la seva feina amb tranquil·litat i professionalitat.

Deixem, deixeu, deixin, mentre els objectius de coneixements es compleixin i així és, que l’escola vagi fent via i cada dia amb més convenciment.

A l’escola  sempre s’ha viscut amb normalitat la convivència i la diversitat  lingüística. És cert que hi pot haver famílies o fins i tot professionals que mostren algunes reticències però amb bona feina per part de les direccions, amb mà esquerra la majoria de les vegades s’han resolt positivament.

I també cal dir que el sistema ha resultat exitòs. Ja sé que els casos personals no són massa traslladables però puc assegurar en primera persona que la flexibilització permet aconseguir èxits notables. Vaig estar directament implicat en l’acolliment a l’escola de tres nenes que venien del Marroc, no entenien ni un borrall ni de català ni castellà i evidentment jo no en sabia res del que parlaven al Marroc. Entre el meu paupèrrim francès de “can culapi” i la seva disposició a aprendre vàrem començar a usar les primers paraules en català, jo procurava vocalitzar molt i parlar alt -i no eren sordes- i elles reien però aprenien. Quan les vaig tornar a trobar havien passat quatre anys i ja parlaven un català i un castellà envejable. Èxit col·lectiu. Podem dir que és una anècdota, però de moltes anècdotes com aquesta, que n’hi ha a dojo, es forja la categoria de la validesa del sistema. Malgrat diguin el que diguin.

Les declaracions que s’ha fet des de la dreta rància espanyola no tenen cap mena de justificació. Són immorals. Però també és cert que hi ha autors intel·lectuals de tanta maledicència i mentida. Fa pocs dies m’enviava la Directora (en funcions. A veure si d’una vegada ja hi està ja plenament) del Serveis Territorials de Barcelona Comarques II, la vilanovina Noemí Tamborero, que treballa amb discreció però amb tossuderia i fent bona feina, bregant pel dia a dia i en primera línia, unes declaracions de qui havia estat Inspector d’ensenyament al nostre territori en Jesús Rul,(1) són declaracions realment sorprenents en una persona com ell. Diu ara Rul en una entrevista al diari ABC «La inmersión lingüística obligatoria sólo para los alumnos castellanohablantes es discriminatoria y lesiva para el éxito del alumnado. Es una dominación política ajena al orden constitucional. Atenta contra la dignidad, equidad y los derechos de los alumnos. Solo es defendible desde el totalitarismo impuesto por el nacionalismo: no es factor de cohesión social, ni es un modelo de éxito como proclaman machaconamente» Brutal.

Com a contrapartida puc dir que en més de trenta anys de professió docent no vaig rebre cap mena d’indicació ni de les direccions ni de les inspeccions quan vaig fer de director ni del mateix Rul cap mena de recomanació al respecte de com havíem d’actuar en el tema de llengües. En canvi, si recordo debats interessants i intensos sobre el projecte lingüístic davant l’allau d’alumnat procedents d’altres indrets del mapa. Debats per aprendre des de la realitat.

Amb declaracions com aquestes i altres també força esbiaixades no es d’estranyar que es generi una consciència (falsa certament) de que existeix conflicte lingüístic.

El projecte d’immersió també és cert que cal que evolucioni i ho faci sense cap mena de renuncia dels objectius finals però si potser en funció dels entorns i els territoris hi hagi un flexibilització contemplada en els projectes d‘escola. Sens  renunciar a res però amb els matisos que aportin un nou pacte nacional sobre la llengua.

I recordem que com es podia llegir a la premsa amb una informació d’agència: En 2007, el llavors conseller d'Educació, Ernest Maragall -llavors militant socialista, encara que després es va passar a ERC-, va proposar introduir una tercera hora de castellà a les escoles catalanes, després de constatar-se que en la majoria d'elles aquest idioma era testimonial i en algunes zones de la Catalunya interior els alumnes no dominaven l'espanyol. La proposta no es va aplicar però alguna raó hi deuria haver quan el mateix conseller ho deia.

I més encara el Conseller Bargalló -un gran conseller- feia referència a un estudi de la seva conselleria. EL MODEL LINGÜÍSTIC DEL SISTEMA EDUCATIU DE CATALUNYA (1)

I va proposar flexibilitzar de facto la immersió, en el document El model lingüístic del sistema educatiu a Catalunya. L'aprenentatge i l'ús de les llengües en un context educatiu multilingüe i multicultural. Aquest informe venia a dir una cosa tan raonable com que era necessari reforçar en castellà en centres escolars on el català tenia un fort arrelament social i a l’inrevés quan calgués.

“En els contextos en els quals el castellà no té força social i no és la primera llengua de bona part dels alumnes caldrà fer un enfocament didàctic pròxim al qual usem amb les segones llengües (immersió lingüística en el cas del català). Si el nombre d'hores d'exposició a aquesta llengua no fos suficient per a aconseguir, en acabar el sistema educatiu, el mateix nivell de català i de castellà, el centre haurà de decidir, en el seu projecte lingüístic, incorporar blocs de continguts curriculars en castellà i planificar activitats que potenciïn l'expressió oral dels alumnes”(2)

Aquests propostes s’entenien com una manera d’evitar els conflictes que sentències totalment absurdes i esbiaixades podien embolicar la troca a les escoles com així ha passat.

I ara estem en un batalla cridanera, escandalosa, amb mentides amunt i avall i imaginaris nens que no poden ara a fer pipi perquè ho demanen en castellà i altres que els posen pedres a les motxilla (broma que era un clàssic quan anàvem d’excursió i no preguntàvem que parlava el motxiler en qüestió)... en fi bogeria pura.

I crides a no polititzar. Una també il·lustre vilanovina en el món de l’educació, Pilar Gargallo, presidenta de la Federació dels Moviments de Renovació pedagògica deia: “No estem separant infants per motius de llengua. Necessitem consens i treure la política  de les aules” Totalment d’acord. Que Casado tregui tota la bilis d’una vegada i que calli si ha de dir bestieses, que el sr. Carrizosa, de C’s, s’ho faci mirar i que mai més compari els fets d’Ermua amb el sistema d’immersió catalana, és una infàmia condemnable que l’hauria d’avergonyir però potser és que no en té de vergonya i també caldria que el Conseller abans de parlar “Serà quan tinguem la independència, quan tinguem la República Catalana és quan realment blindarem del tot la nostra llengua“, compti a deu. La llengua i la seva promoció i ús, la seva projecció i potenciació a l’escola i a la societat  no és sols patrimoni dels independentistes. Que hi hagi un nou consens adequat al moment sociològic del país i d’acord amb garanties d’aplicació i sobretot també protegint la llengua minoritzada en aquets cas el català depèn de molta més gent que els independentistes, no excloguem a ningú.

Ara arriben promeses.

I benvinguts tots els recursos que diuen que arribaran ara  llàstima que no arribessin abans. És tracta de “salvar” (diguem-ho així) la llengua però potser abans hauríem pogut posar els recursos per salvar la cohesió amenaçada en moltes escoles públiques i de passada evitar les escoles segregades. Cursos de formació, acció d’inspecció. Vet aquí que el “conflicte” de Canet portarà més mestres, més formació -que no cal que només sigui per implementar el català- i inspeccions diuen més sensibles. Que bé! Ja feia temps que calien més recursos com demandava la comunitat educativa.

Ah! i potser de cara a l’any vinent els jutges podrien anar a classes de català posar-se com obligació emetre el 25 de les sentències en català. Ja hauríem avançat mot. Que s’ho pensin.

I Bon any a tothom, també els senyors. Casado i  Carrizosa. I al nen que esperem que ja hagi fet “pipí”    

 

(1)..Autor del llibre  Nacionalismo catalán y adoctrinamiento escolar Editorial Amarante (2019) Jesús Rul . El títol ja és prou significatiu, però mentre va tenir altes responsabilitats no el vam sentir  diu ni piu sobre el tema.

(2).....Ara bé, aquest fet no ens ha de fer oblidar que, a l’hora d’ensenyar la llengua castellana, caldrà tenir molt en compte el context sociolingüístic. En molts entorns, el castellà és la llengua majoritària dels alumnes del centre educatiu i té una presència social molt alta. En aquesta situació, el castellà s’ha d’ensenyar com a llengua primera dels alumnes, ja que la portaran de casa i de l’entorn. Caldrà, però, que l’escola aprofundeixi en els registres formals de la llengua i que sàpiga valorar la diversitat, cada cop més present al nostre país, d’aquesta llengua (especialment amb parlants que provenen de l’Amèrica llatina). En els contextos en què el castellà no té aquesta força social i no és la primera llengua de bona part dels alumnes caldrà fer un enfocament didàctic proper al que fem servir amb les segones llengües (immersió lingüística en el cas del català). Si el nombre d’hores d’exposició a aquesta llengua no fos suficient per assolir, en acabar el sistema educatiu, el mateix nivell de català i de castellà, el centre haurà de decidir, en el seu projecte lingüístic, incorporar blocs de continguts curriculars en castellà i planificar activitats que potenciïn l’expressió oral dels alumnes. EL MODEL LINGÜÍSTIC DEL SISTEMA EDUCATIU DE CATALUNYA

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local