Recollida residus

La brossa problema etern

Imatge d'arxiu

Imatge d'arxiu

Llegíem aquí mateix que als pobles del Penedès s’havia concretat un vaga indefinida da la recollida d’escombreries. Sortosament al cap d’un parell de dies s’arribava a un acord i es retornava a la feina i a la recollida. No fa pas masses setmanes a Vilanova també és va produir un atur semblant. Darrera de la vaga hi ha com sempre la reivindicació de millores en temes professionals, salarials i socials i en altres ocasions es reclamen també més recursos per poder fer les recollides de manera més còmode i amb millors resultats.

A Vilanova, a més, ara s’hi afegeix un altre enrenou en el tema de la brossa ja que cal tornar a fer el concurs per la recollida porta a porta. Algun nyap administratiu fa que es torni a la casella de sortida per tirar endavant i implementar un sistema que diuen que és millor però que caldrà veure a la pràctica si així és concreta.

Un acte tant senzill, intranscendent i quotidià com és llençar la brossa té al darrera un seguit de conseqüències cada cop més complexes i gens fàcils de gestionar i resoldre. Els dies de la vaga a la ciutat podies adonar-te de la quantitat de residus que es fan al dia, que fem cada dia. I encara que molta gent se les deuria guardar durant la vaga a casa abans de deixar-les amuntegats prop dels contenidors. En dos dies es mostrava i es feia palesa la magnitud de la “tragèdia” per dir-ho així.

No és estrany doncs que la complexitat comporti queixes i altres consideracions que cal fer-se col·lectivament per com gestionem tanta merda com generem sense que ens ofegui, però sense que ofeguem tampoc a ningú o a la mateixa natura.

Si la recollida ja veiem que comporta problemes diversos i gens fàcils de  resoldre el següent problema en la cadena és el de la seva acumulació i la seva transformació.

Això del reciclatge és una tècnica relativament jove, potser està entrant ara en la seva primera maduresa i ha sofert canvis importants i encara n’arribaran  més per anar ajustant més la precisió en la recol·lecció i també en minimitzar aquells residus que són indestructibles i tampoc transformables.

Al territori es va assajar amb un relatiu èxit la planta de compostatge, però no n’hi ha prou.

Però a banda d’‘això també hi ha en aquest moments plantejat el problema de on ubicar part del residus que no poden reciclar-se i que difícilment poden eliminar-te del tot.

Aquí mateix vam escriure unes reflexions sobre com es va construir l’abocador del Garraf ara fa cinquanta anys, la decisió de l’ajuntament de Barcelona d’ubicar l’abocador a la Vall de Joan i abocar-hi brossa des del 1974 fins el 2006 es calcula que s’hi van abocat prop de trenta milions de tones. Deu-n´hi do.

La ubicació no podia ser pitjor en tractar-se la Vall de Joan segons el experts “el subsòl cavernós de la zona anunciava abundoses filtracions contaminants.” Però l’Administració va menystenir aquesta circumstància i va executar el pla. Això ha comportat que, en alguns punts de la vall s’acumuli una capa subterrània de residus de fins a 100 m de gruix.

Està aviat dit.

El novembre de l’any passat just fa encara no mig any la l’Àrea Metropolitana de Barcelona i l’Agència Catalana de Residus donaven per acabada la clausura i segellament de l’antic abocador de la Vall d’en Joan, al Parc del Garraf.

Bé, és una bona notícia. S’ha explicat com ho han fet. En total, s’han renaturalitzat 60 hectàrees amb la instal·lació d’una capa permeable que evita la filtració d’aigua, i s’ha creat una xarxa per aprofitar el biogàs.

Han anat superposant capes de terra, amb la de residus ben premsats i així sobreposant-se fina arribar a la cota desitjada. Així ho van explicar en una compareixença púbica els responsables del l’Àrea Metropolitana “Els treballs de segellament han consistit en la impermeabilització del terreny que hi ha sobre la massa de residus per evitar que l’aigua de pluja s’hi infiltri i generi lixiviats, compostos químics molt contaminants. A més, una xarxa de captació i conducció de les aigües pluvials minimitza la generació de lixiviats, i un sistema de bombament els extreu i els condueix a una depuradora pròpia, on són tractats”.  Així doncs semblaria tot resolt i santes pasqües ja han abocat la merda l‘han tapada i tothom tranquil.

Bé, nosaltres no del tot, coincidint en l’aniversari de l‘abocador vam assistir a una conferència del Dr. José Antonio Herrera Sancho, un savi d’aquest que passa força desapercebut però que diu coses més que interessants, que ara és  vicepresident de l’Institut d’Estudis Penedesencs i ha treballat de fa temps i  abastament el tema de l‘abocador del Garraf i certament la seva opinió sense ser pessimista no és tant generosa en optimisme com la de l’administració.

Va constatar problemes mediambientals en tres àmbits físics, químic i biològics i que a més poden tenir reaccions combinades augmentant els nivells de possibles danys mediambientals.

Que avui encara hi ha aqüífers que estan contaminats a través de les aigües de la pluja i o la que des del mateixos substrats es filtra genera que la majoria de les fonts i aigües que surten dels rius subterranis no tinguin la qualitat desitjada i /o necessària.

Que dir també dels gasos que es mouen pels subsòls fruits de la combustió encara existent i que explica que s’hagi detectat en forces dels avencs propers a l‘abocador la presència de gasos tòxics com pot ser el Co2 i anhídrid sulfúric així com la presència del gas metà. Alguns d’aquets gasos són emmagatzemats en dipòsits com s’ha explicat des de l’administració, però avui ja es pot constatar la presència en totes les cavitats properes a la Vall de Joan i que posa en perill la riquesa de flora i fauna dels avencs i dels propis espeleòlegs, així ho constatava un espeleòleg present en la conferència del Sr. Herrera.

L’abocador està segellat però necessita continua vigilància i per tant seguiments constants i permanents de l’evolució dels elements tòxics i el control de les aigües.

El mateix Dr. Herrera reclamava la instal·lació d’un conjunt de petits sismògrafs perquè tota la pròpia combustió interna ha originat alguns esfondraments i s’han produït petits terratrèmols i també caldria comprovar cíclicament els elements contaminants per evitar riscos.

S’evidencia també que avui encara no hi ha les suficients dades acumulades per tenir resultats precisos de la bondat del segellament i de l’hipotètic perill que encara representa l’abocador i ben be fins l’any 50 es creu que dins del mateix hi haurà activitat sens avui poder predir amb quin resultat.

En definitiva que la brossa a més de generar problemes immediats com les vagues, les recollides selectives i o els porta a porta, també els projecta a molts anys vista i l’herència que rebran les futures generacions nos serà precisament per sentir-nos orgullosos.

Seria d’agrair a més de que quan es fan actuacions -ben segur ben fets i que minimitzen riscos- també es digués fins a quin punt en el cas de l’abocador persisteixen determinades problemàtiques mediambientals i de la mateixa  seguretat sanitària.

Perquè no tot son flors i violes i la brossa acumulada encara ens donarà maldecaps per uns anys i això és saber-ho, vaja ser-ne conscients.

Allò tan suat de que la merda de la muntanya no fa pudor encara que la remenis amb un bastó, té sens dubte la seva excepció a la Vall de Joan del Garraf.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!