Sostenibilitat vs Cinisme

Emparant-se en els suggeriments de Brussel·les, es cobriren l'esquena amagant el seu profund grau d'inhibició en la matèria. De  qui depenia -si no del govern- el control del sistema bancari (55  bancs i caixes, llavors) per haver deixat que la metàstasi s’escampés d'aquella manera? Cal recordar que cap alt càrrec Ministeri d’Economia, Banc d'Espanya o Conselleria de finances de la Generalitat catalana no fou destituït pel nyap immens que suposava.  

Es va sol·licitar un rescat als socis comunitaris, a través d’una línea de liquidesa on la “màniga ampla” comportà 66.000 milions d'euros  d’ajudes al sector. Com a contrapartida, es va aprovar una pujada d'impostos espectacular. Es van congelar les pensions. Es van retallar les prestacions d'atur. Es van retallar dràsticament plantilles dels sistemes sanitari i educatiu… Visca el desgavell i anar-hi anant! 

D'aquella morterada, només se'n van rescabalar d’una tercera part. La resta, es dóna oficialment per “perduda”. Mentrestant, però, al  poble… que el bombin! Quins pebrots! 

A la práctica, l'obra social de les antigues caixes d'estalvi va “passar  a millor vida”. En aquest punt, em ve a la memòria una cita del gran  Martin Luther King que hauria de colpir i trepanar el cervell dels  nostres dirigents: “un poble que gasta més diner en armament que  en programes socials s'apropa a la mort espiritual”. Paral·lelament, però, ací, citaria quatre cognoms nefastos en tot l'entrellat: Luis de  Guindos, Rodrigo Rato, Christine Lagarde i Elena Salgado. Tots ells van veure “reforçat” brutalment el seu sarró. Això sí, ningú no els va  recriminar res i es van tapar barroerament llurs “vergonyes”. 

L'entrellat requeria una sacsejada tsunàmica, de cara a garantir la  pervivència del sistema. Tanmateix, penso com n’Oscar Wilde, quan  deia: “el cinisme rau en veure les coses com són. No com es vol que siguin”. no em treurà del cap que se'ns van amagar un munt de cartes 

Ningú. Ens van aixecar sarcàsticament el coll de la camisa. Tot es va fer maldestrement i encara en paguem les conseqüències.  

En conseqüència, mentre no se’m demostri el contrari, el cinisme és l’expressió d'una brutalitat extrema. Arribats en aquest punt, ja els  està bé que “la classe sobrera” tan sols tingui dret a la rebequeria.