Another brick in the wall

Em direu que posar en la mateixa sèrie Rubens, Rembrandt, Degas i Pink Floyd és una mica massa generós envers el rock progressiu. Potser sí. Potser mai arribarà a ser un clàssic, però sens dubte ha estat un dels èxits de la música popular dels anys vuitanta i en aquesta sèrie d’articles en què comentem obres d’art relacionades amb l’educació crec que hi té cabuda. Els qui teniu una edat la recordareu segur, els qui sou més joves us recomano que l’escolteu; no permet el perreig però tampoc se us farà ridícula.

“Hey! Teacher! leave them kids alone!” és el crit de guerra de la cançó, “deixeu sols els nens, professors!” perquè no necessitem educació (“we don’t need no education”). Una educació que s’equipara a un mecanisme de control (“we don’t need no thought control”) en una societat repressiva que ens converteix en peces despersonalitzades d’aquesta mateixa societat, al cap i a la fi, ens converteix en un altre maó en el mur (“All in all it’s just another brick in the wall”).

No passa res per ser anti-escolarització. L’escola és un model que va néixer d’unes circumstàncies socials i que ha anat evolucionant. Algun dia potser finalitzarà i donarà pas a una altra cosa. La cançó té de positiu que és coherent. Si la societat és un mur, si la societat és bàsicament un muntatge contra les persones, l’escola no pot ser altra cosa que un instrument al servei d’aquesta idea.

Ara, que no necessitem educació em sembla portar Rousseau a uns extrems que no són vàlids a hores d’ara en el món en què vivim. Em temo que deixar sols els nens no ens portaria a una societat més lliure sinó tot el contrari. L’educació és una esperança contra el mur, potser esquifida, potser deformada per intents de convertir-la en un adaptador al món laboral.

La llibertat no és una condició amb la qual naixem sinó una conquesta que hem de restablir a cada generació, una lluita que hem de mantenir constantment contra les temptacions autoritàries. Aquesta guerra es prepara a les escoles. Les armes es preparen amb la lectura, amb l’escriptura, amb el coneixement dels processos naturals i històrics. I amb la convivència també, l’experiència de l’altre, del diferent, de l’estranger en edats escolars ens fa més acollidors, més oberts.

En quant a que no necessitem control mental em sembla que és portar l’eficàcia de l’escola molt més enllà de la realitat. Després de vint anys de jornades escolars per la pau hem aconseguit omplir de coloms de paper pintat tres cops la superfície terrestre. No sé si ha estat gaire eficaç. La veritat, jo no em preocuparia per la possibilitat d’un control mental o un adoctrinament. Altres actors adoctrinen amb molta més eficàcia per a desgràcia nostra. Xarxes, influencers o campanyes governamentals. Aquests sí que ens mengen l’olla! L’escola? L’escola convida al debat, a pensar, a ser més lliures.