Una dimissió necessària

Ara, durant uns mesos, mentre ens duri el calfred pels resultats de PISA, sentirem a parlar de tots els caps de turc. I seran certs en la seva immensa majoria, està clar que distreuen com a mínim, però tampoc oblidem que ja es va donar la culpa de tots els mals educatius als videojocs, als salons recreatius, a la televisió i, fins i tot, si retrocedim una mica més, a la lectura de novel·les. En tots els casos, embestir contra el ninot de torn era inútil. Ni la televisió va desaparéixer de la vida, ni els videojocs es van extingir -tot el contrari- ni tampoc ara desapareixerà la IA.

La major part d’aquests caps de turc serveixen, sobretot, per a no fer res. Trobat el culpable, trobada l’excusa. L’escola catalana s’enfronta a reptes insuperables! Quin descans per a un conseller trobar-se davant d’un problema irresoluble! No es poden passar comptes amb qui s’ha enfrontat a un atzucac formidable! Si era impossible guanyar, no em critiqueu en la derrota! La llàstima, senyora Niubó, és que, primer, no cola, i segon, la patinada de l’excés d’exclusió d’alumnes de les proves PISA, avisada amb reiteració i no corregida, la deixa en un paper poc defensable. ( i s’afegeix a la gestió de les vagues i la negociació amb els sindicats minoritaris que desembocava en un acord de país) Em sembla obvi que hauria de dimitir. Com ha dit algú, la seva dimissió no farà pujar la comprensió lectora. Cert, però enviaria un missatge. Un missatge necessari: “Això no és can pixa”. No s’està donant aquest missatge.

És una sort que no ens creguem que la raó per la qual els catalans no aprenen a llegir amb eficiència sigui l’aparició de la IA. És una sort perquè ens deixa marge d’actuació. També és una sort que, de fet, no necessitem un conseller d’educació per ensenyar a llegir. Tampoc ens cal un curriculum, ni una llei ni cap d’aquestes coses per importants que siguin. Només cal que cadascú es posi a fer tot el que pugui com si fóssim militants d’extrema dreta. “El que pueda hacer, que haga”, en el tema de la lectura a casa nostra, hauria d’estar ja en marxa. No esperem una improbable conjunció astral en la qual la llei es reformi, la professió estigui ben retribuida, les escoles tinguin els recursos pertinents, la IA estigui sota control, les xarxes socials tancades i barrades i l’entorn socioeconòmic dels alumnes sigui sempre idoni. Que cadascú, des de la seva aula, comenci a passar de tot el soroll i es dediqui a la canalla i a allò que els podem oferir. No ens ajuden gaire, però tampoc els necessitem tant.

Companys, siguem positius. Comencem a fer allò que sabem fer, va!

(PD. I quan acabo d’escriure això, contra tot pronòstic, tornen les lectures obligatòries. He decidit mantenir el text perquè continuo pensant que aquest inici de canvi de rumb no em fa canviar la idea principal del que s’hi exposa)