Política

Lliçons de la natura

Les recents torbonades que han afectat bona part de la nostra vegueria, m’han permès reflexionar sobre els efectes del canvi climàtic i la idoneïtat d’algunes de les mesures que hem anat prenent durant aquests darrers decennis en allò que fa referencia a la natura.

Veure, després dels dos o tres episodis de temps violent, arbres amb branques importants arrencades i altres que el vent havia abatut en el seu conjunt, m’ha permès constatar que la majoria dels segons eren troncs importants amb un manyoc d’arrels compactades a la base del que sortien algunes arrels menors. Una clara conseqüència, al meu entendre, d’uns arbres de mida mitjana plantats en un clot de terreny, ja urbanitzat, als que la terra compactada del voltant va impedir estendre les arrels mentre el tronc i les branques creixien. I clar, la manca d’arrelament ha generat que la força del vent extrem d’aquests dies, els hagi acabat fent caure tot separant-ne la base de la mare terra. Una situació que, a la vilafranquina Plaça del Penedès, ha tingut un exponent clar amb la caiguda d’un del alts arbres (freixes?) que tenen les seves arrels limitades a expandir-se entre la superfície del sol i el sostre de formigó del pàrquing subterrani.

Altra cosa son els arbres que creixen “a pagès”. Provinents d’una llavor o d’un plançó, les seves parts aèria u subterrània creixen de manera més o menys harmònica i, per tant, la resistència que ofereix la primera a la força del vent es veu corresposta per la del conjunt d’arrels clavades terra endins. Una situació a la que cal afegir que, si com passa habitualment, aquest arbre ben plantat pertany a un bosc, la “solidaritat” dels arbres veïns frenant també el vent, fa més suportable l’esforç de lluita contra aquest perill. Això sí, a canvi de perdre la vistositat de l’arbre solitari alçant-se contra el fons del cel.

Perquè aquesta ha estat l’actuació dels humans amb vocació d’urbanistes als llocs habitats, sobretot les ciutats. Posar arbres cada cop més esparsos per places i avingudes, abaratint el somni i l’estètica de les tradicionals rambles amb les seves fileres d’arbres equidistants. Reduint l’espai de terra acollidora de pluja pels arbres en la mesura que endurien la plaça amb superfícies de ciment cada cop més grans i condemnaven l’aigua a transitar per embornals i clavegueres.

Però ja sabeu que les meves neurones i sinapsis no tenen aturador. Pensant el que us acabo d’explicar, m’ha semblat intuir en tot plegat una lliçó de la mare naturalesa de la qual hauríem de treure algunes conclusions aplicables a altres àmbits. Perquè si els arbres han anat deixant la seva funció utilitària per convertir-se en suposats monuments destinats a despertar la nostra admiració, potser també els nostres polítics han deixat de ser servidors de la ciutadania per esdevenir figures ambulants mostrades dia sí i dia també a la consideració dels ciutadans. Amb la seva part “visible”, destinada a fer-se veure als mitjans de comunicació, molt més potenciada que la part amagada, destinada a la feina poc visible de fer funcionar una ciutat o un país.

Potser aquesta imatge suggerida per la meva imaginació sigui l’explicació de l’actual situació de la política. Amb una classe dirigent descompensada, de forma similar als arbres de les nostres ciutats. Amb unes arrels esquifides que els mantenen en contacte amb la realitat del territori que els envolta, però amb un tronc aparentment vigorós i una copa també aparentment esplendorosa, ambdues però mantingudes a força d’adob i reg artificial. I, sobretot, amb la renuncia a formar part d’un bosc on tots els arbres siguin iguals i disposats a ocupar l’espai que deixi lliure un company caigut.

I clar, si el que es busca en política és formar part no d’un bosc sinó d’un jardí botànic caracteritzat per un exemplar de cada espècie, cadascun d’ells ha de saber que s’exposa que una torbonada l’arrenqui de la seva ubicació i el presenti a la gent com un arbre caigut. La viva imatge de la derrota destinat a ser cremat per aportar als humans una mica de calor abans de passar a ser cendra.

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local