A corre-cuita

Si la vida no és una cursa, per què ens passem el dia corrent? Des de la distopia, vull reflexionar avui sobre la importància del periodisme en aquesta qüestió. Crec -i molt- en el plaer de saber assaborir el sentit de la pausa. En tots els àmbits socials, ens hem acostumat a acceptar la pressa com a mal menor. No sabem ni volem valorar el regust de la lentitud. Per això, llenço una al·legació en favor seu. L'escriptor nord americà J. R. Moehringer diu que “els periodistes hauríem d'ésser cada cop més lents, per a contar bones històries, dins d'un context ajustat... I la millor manera de preservar el valor del bon periodisme és la lentitud”... “Slowly / piano, piano / langsam / lentement / poltsegi ere”. Anem en direcció contrària. 

Les anomenades TIC (tecnologies de la informació) han acabat amb la passivitat del receptor de notícies. N’han multiplicat, de forma exponencial, els emissors. Internet ens aporta immediatesa, feedback i gratuïtat. Però també genera infinitament la propagació de “fake.news”, que no són altra cosa que mentides i rumors. Qualsevol de nosaltres -amb un telèfon mòbil- pot emetre tant informació com desinformació. Per contra, la responsabilitat del periodista exigeix ética, solvència i deontologia. És dins d'aquesta terna de valors que generem un valor afegit als continguts que escrivim. 

Anar poc a poc se sol associar a vellesa, decaïment i decrepitud. També al fet de madurar idees, observar acuradament la realitat o mastegar adientment un àpat. Se sol veure com a defecte, s’entronca amb actituds gansoneres, ronsejaires, flegmàtiques o de discapacitat creixent per raó d'edat. Fins i tot, de vegades, la lentitud es relaciona amb mandra, indolència i desgana. Al punt que, en aquesta dinàmica, entenc que s'hi escau un adagi de ple: “a poc a poc, s'encén el foc”...  La qual cosa no estableix altra cosa que una recomanació -en tota  regla- a fer les nostres tasques sense cap mena de precipitació. 

Prefixar la pressa com a estil de vida esdevé una mala decisió. No va més ràpid qui més corre. Cal prioritzar, saber dir no, quadrar les hores de l'agenda i establir horaris. La pròpia existència notarà el benefici del canvi. En qualsevol cas, igual com hi ha gent que va sempre com un coet farcit de nerviosisme, em causa molta tristor veure’n d’altra que perd les hores llastimosament. D’aquests, en dic “la trepa dels qui no paguen per pensar”. O “la confraria de la sardina trista”.