10 anys del Papa Francesc

Em plau molt bastir aquest article com a homenatge al Papa Francesc, en el 10è. aniversari del seu pontificat (demà). He de referir que em xoca la norma de “jubilar” els bisbes en arribar als 75 anys. Malgrat entendre la mesura, crec que on primer caldria aplicar-la fóra en la figura del Sant Pare... Quan fou escollit, ja en tenia 76. Potser és una minúcia, però em veia obligat a exposar-ho. 

Celebro aquest primer Papa llatinoamericà i jesuïta. Pel seu tarannà, senzillesa, compromís i empenta a l’hora de dotar l’Església del perfil evangèlic necessari. Festejaria que el seu successor fos salesià. Qui tindria la màxima “chance” seria en Cristóbal López i Romero, cardenal de Rabat. Seguiria, fil per randa i veloçment, l’estil del Papa Francesc. De cara a una reforma en profunditat de la cúria. 

Admiro el seu coratge ficant el dit a la nafra de les finances vaticanes. Així va crear el Consell i secretaria d'economia. Fidel a l’exhortació de Jesús (Mateu 28:19), “ha anat per tot el món, predicant l'Evangeli”: Cuba, Àfrica, Estats Units, Sri Lanka, Filipines, Mèxic, Brasil, Polònia (amb l’esment frepant d'Auschwitz), Portugal, Perú, Xile, Colòmbia, Iran, Kazajstan, Sèrbia, Bòsnia, Bielorússia, Malta, Grècia, Congo, Sudan, Egipte, Emirats Àrabs, Myanmar, Bangladesh, Canadà, Bahrein, Hongria, Eslovàquia, Panamà, Marroc, Bulgària, Macedònia, Romania, Tailandia, Japó, Moçambic, Madagascar, Illa Mauricio, Suïssa, Irlanda, Estònia, Letònia, Lituània, Suècia, Corea, Albània, França (al Parlament d'Estrasburg), Turquia i Azerbaidjan. 

Feta aquesta llista, puntualitzo que l’únic continent que li queda pendent és Austràlia… Pel que fa a Espanya, tenia previst haver-hi viatjat el proppassat agost. Ho posposà per la impossibilitat de tenir una trobada pastoral només amb joves (com havia fet a Rio de Janeiro, Cracòvia i Panamà, als anys 2013, 2016 i 2019, respectivament). Pels vaivens en investigar la pederàstia i pel clima polític de no-entesa entre els 2 socis del govern (PSOE i Podemos). Quin desencís que en Sánchez no palesi un major grau d’humilitat. 

Lidera una església moderna, social i abocada a nous reptes geopolítics. A diferència d'altres bisbes, transmet un sentiment de proximitat amb la gent. Allunyat del deïficament i la pompa li resten assignatures pendents: “encerclar” la foscor estigmática en casos de pederàstia, definir/ampliar un paper més preponderant de la dona a l’església, i fixar un criteri clar amb l’homosexualitat i el perdó de l’avortament… Té el cap clar però la rumorologia sobre una renúncia  al càrrec no minven. Amb dificultats físiques i la recent mort del Papa Ratzinger, tot és possible. A nosaltres se'ns demana pregar per ell. Que sigui capaç de cloure dignament el mandat. Per molts anys!