Eleccions municipals

29 de maig: I ara què fem?

Vies de tren. Eix

Vies de tren. Eix

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

No, pèrdua de confiança en els partits. Per perdre la confiança, primer, cal haver-ne tingut, i per això l’abstenció ha castigat més uns partits a d’altres.

Així, i ara què fem? El que no hauríem hagut de deixar de fer: pensar en lloc de seguir consignes de partits. La consulta del dia 1 d’octubre va dibuixar la situació amb prou claredat, molts vam saber entendre que hi havia un camí que calia seguir. I el vam seguir. El vam seguir fins que els partits autoproclamats independentistes hi van posar cullerada: començà el pendent avall... Es va proclamar la independència per congelar-la (no anul·lar-la) instants després: difícil d’entendre. Ara, estaven a punt les estructures d’estat per començar a actual com a nou estat d’Europa? Primer pal a la roda de la independència... i primer desengany.

Davant l’escomesa de la “justícia a l’espanyola” molts dels polítics implicats a l’1 d’octubre i als esdeveniments parlamentaris del setembre van acabar a la presó o exiliats. L’objectiu, tan clar fins feia poc, es va anar desdibuixant i en va aparèixer un altre: el crit d’independència es va anar substituint pel de “llibertat presos polítics i exiliats”. L’objectiu era l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats i, “no és això companys, no és això”. No estic dient que els presos polítics i els exiliats no mereixien respecte, que no calia fer-los costat, el que dic és que un objectiu no havia de desplaçar interessadament l’altre. Segon pal a la roda de la independència... i segon desencís.

Els exiliats eren fora de l’estat espanyol, però els presos estaven a presons espanyoles. Un enfrontament directe i dur amb l’estat? Els presos, els ostatges diria jo, podien ser tractats i condemnats amb més duresa. I va començar l’etapa de la prudència, no molestar gaire, buscar contactes i taules de diàleg sense dialogar, aprovar lleis a canvi de res o quasi, de dir paraules boniques per tapar realitats depriments i inoperants. Renúncies i més concessions vestides de paraules buides intentant fer oblidar que l’1 d’octubre havia existit, donant arguments al centralisme per pregonar que “el problema catalán” estava en vies de solucionar-se.

Es parla de partits independentistes com si fossin els de 2017, i en realitat el que hi ha són partits autoanomenats independentistes, però que la independència l’han deixar abandonada en un racó del temps. Tercer pal a la roda... i tercera frustració.

Sense aquests “pals” i d’altres, tindríem ja la independència? No ho crec, però segur que no hi hauria aquest desencís amb la praxi independentista i la voluntat d’esdevenir independents seguiria manifestant-se amb força combativa.

Els que voldrien mort l’independentisme, diuen que està ja desarmat, que s’ha ensorrat, que no té futur, que les darreres eleccions ho han demostrat clarament. I tenen raó, no té futur amb aquests elements polítics, els partits anomenats independentistes. Tal com es mostren actualment, no serveixen per anar cap a la independència. Això no significa que siguin inútils, senzillament vol dir que el que estan fent és inútil per apropar-nos a la independència.      

Josep Costa havia d’ocupar el lloc de Puigdemont, impossibilitat per l’estat espanyol per exercir el càrrec al que optava, en ser autoritzat a presentar-se a les eleccions, però no a prendre possessió del seu càrrec, i Costa hi va renunciar. Ell tenia clar quina ruta seguiria l’actual legislatura, i no en va voler formar part. Per a mi, tan subjectiu com vulgueu, és un element significatiu.

Sí, el vot que han rebut els grups que es diuen independentistes (ERC, JxC i CUP) ha baixat, i més que hauria hagut de baixar. Les persones que creuen en la independència, actualment no poden confiar en aquests partits, i per tant no poden votar-los: és congruent. Ara Junts proposa anar units a les eleccions convocades per Pedro Sánchez. Això pot ajudar a treure més profit dels vots, però no seria comprensible que, pel fet d’anar units, recuperessin el vot realment independentista. Si no hi ha una proposta creïble que atansi a la independència, el seu vot seguirà essent la abstenció: s’ho han guanyat a pols...

L’independentisme, és viu? Sí, és viu, però si no és capaç de sortir del túnel on l’han portat les propostes dels actuals partits, pot acabar asfixiant-se. Ha de sortir i encapçalar la marxa per forçar els partits a reprendre el camí que mai haurien d’haver abandonat.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local