Ampliem el parc públic d'habitatge protegit. Primera passa

A ningú no se li escapa que un dels principals problemes socials actuals continua essent l’accés a l’habitatge. Una part important de la població, especialment la més jove, es troba amb moltíssimes dificultats per poder accedir a un habitatge sense que això els suposi posar-se una  soga al coll cada mes o haver de decidir emigrar del seu municipi o comarca per anar allà on els  preus puguin ser més barats. 

De sempre, el mercat immobiliari inversor– i encara continua amb aquesta actitud -ha jugat a  especular i a convertir l'habitatge en un producte financer d'alt valor afegit per a garantir  operacions rendibles. A més, cal afegir, per adonar-se de la magnitud del problema, que al  nostre país les polítiques correctives per evitar aquests excessos i les males praxis han arribat  tard i encara són tímides. Sobretot, pel seu infrafinançament tant a escala estatal com  autonòmica i local. I cal sumar l’enorme complexitat per aplicar-les. 

És evident que la política d'habitatge ha de ser resolutiva per tal d'abordar i donar resposta, de  manera connexa i simultània, des de dos fronts: un marc regulador adequat i una oferta d'habitatge públic necessari i suficient arreu. 

Així, és imprescindible generar normatives, marcs i incentius que controlin els excessos del  mercat: normatives per la taxació dels preus del lloguer i venda en àrees tensades; contra els  desnonaments forçosos injustos de famílies amb situació provada de vulnerabilitat social; establir percentatges de destinació de sòl a l'habitatge protegit; una planificació urbanística i  territorial que permeti sòl per habitatge públic suficient... 

I, alhora, destinar els recursos públics i els instruments necessaris per a la provisió directa  d'habitatges de lloguer o de venda, tot mantenint-los i destinant-los sempre com a unitats  públiques al servei del dret a l'habitatge. Al mateix temps, mobilitzar el parc d'habitatge  existent, rehabilitant-ho i recuperant-lo, habilitant diferents formes d'habitatge coproduït i  autogestionat per la comunitat. 

Els ajuntaments i l'administració local, malauradament, són els 'parents pobres' de la política  pública en la solució del problema d'accés a l'habitatge, sigui per la seva poca capacitat  d'incidir en la regulació del mercat, com per la insuficiència de recursos per poder fer  producció directa d'habitatge públic. Això sí, li toca per proximitat i per vocació de servei donar  resposta i atenció directa a la gent que no pot accedir i resoldre les conseqüències socials del  problema que avui encara vivim. 

En matèria d'habitatge a la nostra ciutat, Vilanova i la Geltrú, cal recordar que no s'han fet els deures des de fa més de dues dècades. Concretament, s’ha fet molt poc pel que fa a ampliar el  parc públic d'habitatge adequadament, atenent la demanda i la dinàmica demogràfica  d'aquests anys. Les darreres promocions públiques realitzades a la ciutat, a la Rambla Sant  Jordi i c/ de les Sínies, són de 2009. 

Hem de recuperar el temps perdut i donar resposta per tal d’ampliar el parc públic d’habitatge.  Aquesta és una de les principals prioritats de la Regidoria d'Habitatge i Rehabilitació, de la qual estic al capdavant. Hi destinarem tots els esforços.  

En aquests mesos ja hem estat treballant i posant bones bases. Aquesta setmana s'ha  anunciat la compra de 98 habitatges per part del Govern de la Generalitat de l'edifici de la  Rambla Sant Jordi, un edifici inacabat i deshabitat des de fa més de quinze anys.

En el termini de dos anys, aquests habitatges "reviuran" i garantiran que 98 famílies, de tota mena d'unitat familiars, joves, gent gran, persones amb necessitats de dependència... puguin  llogar un pis a preu assequible o social. 

Per avançar, sempre cal donar una primera passa. A Vilanova i la Geltrú, comencem a caminar.

Iolanda Sánchez Alcaraz
Regidora d'Habitatge i Rehabilitació
Ajuntament Vilanova i la Geltrú