Anarquistes de Paris

A principis de juny de dos mil vint-i-sis vam anar a Paris; un punt més d’interès del viatge era tombar pels voltants del hotel Hilton Paris Opera després d’haver llegit “El club de la dinamita”. Hi vam anar a dinar; quan s’acostava l’hora érem lluny pel que agafarem un taxi; el conductor era un home d’origen magrebí, parlador, amb barba que començava a ser blanca; en la conversa ens va fer saber que la seva selecció de futbol era la del Marroc i, en to de sorna, que França no en tenia de selecció doncs els seus jugadors eren la selecció d’Àfrica. El trànsit a Paris és dens i dona per molta conversa; anant pel Boulevard Haussmann a prop del Hilton estàvem aturats llargues estones. Haussmann va ser qui, per ordre de Napoleó III va dissenyar i construir els boulevards del centre de Paris on hi vivia molta gent molt, molt pobra que amb un sou no podien ni malviure; érem a la segona meitat del segle XIX.

Per aquells carrers estrets es propagaven malalties i idees revolucionàries que sovint acabaven amb aldarulls que l’exèrcit no podia sufocar per les barricades que els hi impedien el pas. Haussmann ho va arreglar tot: clavegueram, canonades d’aigua corrent i carrers amples; que circulin l’aire i la policia!.

L’hotel Hilton al carrer Saint Lazare, on hi ha l’estació de tren, tenia el bar Terminus a la planta baixa obert al carrer. La nit del 12 de febrer de 1894 Émile Henry hi va llançar una bomba. Aquest noi de 21 anys, anarquista convençut nascut a Sant Martí de Provençals per que el seu pare, anarquista, va haver de fugir de França trobant refugi a Barcelona, va morir a la guillotina un mes després d’haver comès l’atemptat.

Tal com explica John Merriman en “El club de la dinamita” de nen, a Catalunya va ser bon estudiant i gran lector.

El bar Terminus ja no existeix; l’hotel Hilton en té un a la planta baixa aproximadament allà on hi va haver el Terminus original. Tot i així em va semblar intuir aquelles senyores i senyors vestits de fosc del segle XIX, i l’Emile entrant amb la bomba a la mà llençant-la i fugint.

Va ser el primer atemptat de la història contra gent civil anònima; anteriorment sempre s’havien fet contra la policia, l’exèrcit, la justícia o fins i tot contra potentats, havent-hi un motiu que convencia a l’autor per fer-ho. Émile Henry ho va fer contra gent que tenia com a culpa no haver recolzat les protestes en favor dels més desvalguts i no haver animat al moviment anarquista.

El bar de l’hotel on vam dinar era de preu mig, de menjar bo no excessivament elaborat; tots els clients érem blancs.

Paris, com altres ciutats però més marcat, té luxe desbordant i pobresa extrema de persones que viuen al carrer sense sostre; no estan gaire allunyats els uns dels altres; a les rodalies de la ciutat es produeixen aldarulls explosius de gent jove amb la crema de botigues d’objectes als que no hi tenen accés, habitualment desencadenats per victòries o derrotes esportives i més recentment acompanyant manifestacions contra la pèrdua de poder adquisitiu.

La sensació d’injustícia i la impotència per canviar-la van donar pas a la frustració que va ser l’estímul d’Émile Henry per llençar la bomba; però potser a diferència d’aquells que ara es revolten violentament un dia puntual l’Emile tenia idea de conflicte social, d’estratègia amb un sentit final de lluita per canviar el destí dels més pobres; hi dedicà la vida.

Moltes ciutats són com Paris; en l’aire sura la idea que el desvalgut ho és per que no ha fet prou per no ser-ho amb aquesta facilitat que tenim per simplificar les coses més complexes.

El “Capitalisme de la Vigilància” (concepte treballat per Shoshana Zuboff) es caracteritza per que l’experiència humana individual i les dades privades son la matèria primera d’un mercat en el que les grans empreses recapten informació per predir i modificar el comportament dels usuaris; no només volen els nostres diners, també volen els nostres comportament i conducta amb la finalitat d’instrumentalitzar-nos; l’objectiu és el poder total.

Per si algú creu en la llibertat sàpiga que la perdrem del tot

Potser l’únic camí per evitar-ho és augmentar la condició democràtica i renunciar al individualisme, baixar a la realitat social allunyant-nos de les fal·làcies i les creences de fe, i fer que l’estat torni al paper essencial en la redistribució de riquesa.

Es possible?.

O tornarem a veure un Émile?.