L'espera

Corren els pares per portar els nens a l’escola, corren els cotxes a la carretera, corren els pagesos perquè creixin els tomàquets i els grangers perquè s’engreixin els conills, els ànecs i els pollastres. Corren els patinets, els camions, els trens i els coets. Per què ara no és important arribar si no pots fer-ho ràpid.  

Treballar ràpid, menjar ràpid, comprar ràpid, dormir ràpid. Ara i aquí. Doncs deixeu-me dir-vos que això és una merda! Des de la tragèdia de la setmana passada tothom parla de trens. Jo m’havia jurat i perjurat que no tornaria a fer-ho. Fa setmanes que no n’agafo cap i si vaig a Barcelona ho faig en autocar. Qui ha estat el culpable de l’accident de tren? Ni idea.  Segurament n’hi ha uns quants. Recordo fa uns anys, quan van emmanillar al pobre conductor d’aquell tren Alvia que va accidentar-se en una corba. No sé com va acabar. Normalment  aquests drames acaben oblidant-se i ja està. Però més que buscar culpables, com diuen alguns, el que hauríem de fer és aprendre. Jo hi estic d’acord. L’error humà existeix, però si hi ha mitjans perquè no succeeixi, com és que no s’apliquen i s’acaben repetint? Que aquest país volgués ser durant molt de temps el país amb més quilòmetres d’alta velocitat del món és una d’aquelles coses que ja es veu que no poden ser, oi? Que es fessin tants quilòmetres gràcies a subvencions, tampoc. Europa dona diners perquè te’ls gastis en infraestructures que construeixen les grans multinacionals i que després no pots mantenir? No sé, són preguntes que em faig. Veient com van els trens de rodalies, jo no posaria ni un cèntim per anar a tres-cents. Encara recordo aquells Regionals que et portaven a tot arreu. A poc a poc, però et portaven a tot arreu. Era quan viatjar era una experiència, quan res era instantani, quan els turistes no havien descobert Barcelona, els pisos servien per viure-hi i encara veies algun sis-cents. Quan podies sortir al balcó del bar de l’aeroport del Prat per veure els avions i quan per anar a Barcelona només tenies les costes del Garraf.  

Ja inventaven coses per anar més ràpid: L’olla pressió, la fregidora elèctrica, el microones, la vitroceràmica… però les coses no tenen el mateix gust quan no fan xup-xup. Ara hi ha persones que fregeixen sense fregir, lavabos sense bidet i diuen que ben aviat faran pisos sense cuina. Estem ben sonats. Però tornem al tema. Si no som capaços de mantenir les vies de rodalies, de fer que els trens surtin en punt i que no hi hagi  accidents… Per què seguim fent quilòmetres i més quilòmetres de vies? El problema va més enllà de trobar un culpable, perquè potser tots en som una mica, potser és aquesta manera que tenim de ser. M’hi ha fet pensar el marit d’una de les víctimes quan parlava del capitalisme. De com les feines que feien tres persones ara les fa una. De com les empreses expremen a la gent, de la pressió amb la que treballen les persones. Construir més i més de pressa sense cuidar la gent, el camí, ni el resultat. Fem moltes cases i cada vegada són més inaccessibles, fem quilòmetres de vies per les que cada vegada és més perillòs circular. Fem, però ni cuidem, ni mantenim. Potser per això, trobo a faltar els dies que res era immediat i l’espera i la paciència eren virtuts.  

Abans tot anava més a poc a poc, com les cartes. Obrir la bústia,  tancar. Obrir la bústia, tornar-la a tancar. M’agradava esperar.  Rebre cartes, cadascuna amb el seu segell, el seu paper, la seva  tinta; reconèixer la lletra, l’olor. Ara tot s’envia per mail. Tot  amb la mateixa lletra i la mateixa fredor. Seria bonic recuperar  una mica d’humanitat i no voler córrer per tot.  

L’altre dia al mercat vaig sentir dir a un home “Un burro es un  burro y un caballo, un caballo” i vaig pensar que tenia tota la  raó: només un burro i una llebre pensarien que el millor és  arribar el primer. Potser hauríem de ser una mica més tortuga i  pensar que l’important és arribar.  

I ara que hi penso, abans, quan es fumava als trens hi havia un  vagó, el vagó de correus, que anava tot ple de cartes. Era quan  encara teníem temps per seure, escriure i esperar.