Guillem Viladot sempre

L’obra literària de Guillem Viladot, prolífica, tant en l’àmbit clàssic com experimental, va motivar la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida a organitzar diverses accions al voltant de l’obra de l’escriptor. Entre d’altres activitats es va promoure una trobada científica, les intervencions de la qual han estat recollides a la publicació Morir era plegar de viure? Noves mirades sobre Guillem Viladot, una publicació conjunta de l’Aula Màrius Torres i Pagès editors, de la qual ha tingut cura el director de l’Aula, Joan Ramon Veny-Mesquida.

La font creativa Guillem Viladot és inesgotable, i ho proven la diversitat de mirades tant d’especialistes i estudiosos com de gent significada que el va conèixer, com és el cas del ja escriptor centenari Josep Vallverdú, amb el qual va tenir amistat i una llarga correspondència. En la seva intervenció Vallverdú en parla abastament, fent pinya amb les intervencions més acadèmiques com les de Jaume Pont, Margarida Pons, Pau Minguet (director de la Fundació Lo Pardal, que custodia l’obra plàstica de Viladot), Joan Puig Ribera, Francesc Foguet i Boreu, Francesco Ardolino, Enric Falguera, Manuel Guerrero Brullet, Glòria Bordons, Louise Jonhson, Teresa Ibars (autora d’una aproximació biogràfica de Guillem Viladot), Josep Bertran Mitjavila i el mateix Joan Ramon Veny-Mesquida, curador del llibre.

L’avantatge d’una publicació d’aquestes característiques és que els lectors podem acudir a la lectura dels textos per ordre de preferències o d’afinitats, ja sigui en el camp de la poesia discursiva o concreta, o la narrativa i la novel·lística, o l’expressió artística sobre el pla o en tres dimensions en els ‘objectes trobats’, o en l’espai de la memorialística i l’articulisme, a vegades tan estretament lligats com en el cas de les sèries d’articles que va publicar a la premsa o en revistes com Sió, que va col·laborar a fundar el mateix Guillem Viladot l’any 1964.

Guillem Viladot va ser un brillant homenot de les terres de Ponent, i la seva trajectòria artística i de gran personalitat no va deixar ningú indiferent, també perquè va posar atenció a crear el seu propi personatge que, en la seva dicció vista, no ocultava pas la seva transparència humana de fons com bé sabem els qui el vam tractar en vida.

En el capítol Guillem Viladot i el memorialisme, escriu el seu autor, Joan Puig Ribera: «Crec que no diré cap despropòsit si afirmo que Guillem Viladot volia que quedés petja del seu pas per la vida». I és així ja des del moment en què va escriure aquelles memòries creatives que s’inicien en el volum Temps d’estrena (publicat per primera vegada l’any 1959), que per a mi va ser la porta d’entrada en la literatura de Guillem Viladot, el volum de la qual ocupa dues lleixes en la nostra biblioteca.

Entre el anys d’amistat i la lectura de la seva obra, s’explica que conegués expressions viladotianes com la que encapçala aquest recull, «morir no és plegar de viure», i tant que no. La mort s’enduu el cos, però no pas la transcendència de la persona, i menys si la persona ha deixat una obra creativa del valor cultural i artístic com la de Guillem Viladot. «La seva febre creadora era un neguit, un desfici, un no parar», escriu Puig Ribera. I és aquesta abundància creativa la que va donant fruits a cada llibre que en tantes ocasions va escriure a l’avançada dels temps, com ara en la novel·la Ruth (publicada pòstumament l’any 2000), on l’autor (que havia llegit Sigmund Freud i estudiat Jacques Lacan) indaga sobre la naturalesa humana en un àmbit tan íntim, sensible i complex com és la identitat indefinida entre el femení i el masculí, un tema de gran profunditat psicològica i espiritual que a Ruth esclata amb tot el seu esplendor.