El llenguatge del desig a propòsit del 'Desitjós'

L’Espill de la vida religiosa, o el Desitjós, d’autor desconegut, ha estat objecte d’estudi d’August Bover durant dècades, d’ençà que el Dr. Antoni Comas li va suggerir la lectura d’aquesta novel·la exemplar amb l’objectiu que li fos atraient a l’hora de fer la seva tesi de llicenciatura. «Me’n va agradar, de seguida, la qualitat lingüística del text, el regust lul·lià de la novel·la amb el seu joc al·lègoric i la pulcritud de l’edició».

La primera edició d’aquest text clàssic havia estat publicada a Barcelona l’any 1515 i es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Manifesta Bover que fins aquell moment no n’havia sentit a parlar mai i jo fins ara tampoc, de manera que de seguida he anat de dret al text i me n’ha sorprès també la claredat i modernitat, comparada amb els textos més barrocs de la mística Teresa d’Àvila, la qual cosa posa de manifest que, com ja sospitàvem, cada llengua manifesta un univers, una manera d’entendre i de veure el món com la que es destil·la del Desitjós en el qual, en efecte, hi ressona l’espiritualitat i la voluntat pedagògica de Ramon Llull.

L’Espill de la vida religiosa es presenta de manera dual: com a novel·la de caire espiritual, en la qual hi ha una evolució, es desenvolupa per etapes alhora que aprofundeix en la vida espiritual a través del seu contingut doctrinal. En la segona part trobem el tractat de la contemplació, el Llibre d’amor, anomenat també Saltiri d’amor, que el protagonista Desitjós compon a la Casa-de-Caritat, i que és inspirat per Desitjar-Déu, una figura al·legòrica del seu propi desig.

 Aparegut en l’època de transició entre l’Edat mitjana i el Renaixement, possiblement sigui la trama novel·lesca la que va fer de l’Espill de la vida religiosa un text tan popular. Va ser una obra molt llegida que combinava amb destresa literària «l’element pastoral i la seva capacitat al·legòrica, que fa possible la interpretació espiritual», com escriu el professor Bover, i arribem al moll de l’os del que en podríem dir el llenguatge del desig, desig d’amor en sentit espiritual com el que trobem expressat tres segles enrere per la beguina Hadewijch d’Anvers, l’activitat literària de la qual va tenir lloc entre els anys 1220-1240. I si esmento la venerable Hadewijjch d’Anvers, tal com també se la coneix, és perquè aquesta beguina està en el capçal de la literatura neerlandesa pel fet de no haver escrit la seva obra en llatí, que podien llegir només uns pocs, sinó en la llengua del poble utilitzant tot el seu art per construir metàfores en la seva llengua com el nostre Llull va fer amb la llengua catalana.

El llenguatge del desig, doncs, expressat en la llengua íntima, sàvia del cor, perquè el poeta canta perquè estima, o el Desitjós escriu perquè en el seu pelegrinatge espiritual té una fita: estimar servint-se de la contemplació activa en la que la imaginació té un paper molt rellevant en el mateix sentit que posteriorment, ja en el segle XX, va estudiar l’islamòleg Henry Corbin: servint-se del que ell en diu l’imaginal, o la capacitat visionària que tant costa d’entendre a les ments racionalistes i materialistes, que poc interpreten els ‘sentits interns’, o els ‘òrgans del cos subtil’, si bé hi hauríem d’estar prou familiaritzats per textos evangèlics de gran potència visual com són l’episodi de la Transfiguració, o l’Ascensió del Crist, o, com en aquest moment d’escriure aquest article l’episodi de la Pentecosta.

Per tantes qualitats literàries i espirituals com acumula, cal saludar amb una bateria d’aplaudiments l’aparició de l’edició crítica de l’Espill de la vida religiosa, o el Desitjós, que recupera per al nostre segle i els vinents, una obra fonamental de la nostra literatura clàssica. August Bover i Font hi ha dedicat tot el seu saber, tal com queda expressat en les pàgines de la Introducció: el saber de l’estudiós, de l’erudit, però també el saber del poeta per al qual les al·legories, metàfores i símbols són la matèria prima.