Espècies protegides

Això del canvi climàtic està comportant tot un seguit de canvis en el regne animal que tanmateix són preocupants. Fa uns dies llegíem als diaris l’aparició d’una nova espècie de paparra que ha arribat al País i a la nostra comarca ja té la consideració de plaga Es tracta d'un paràsit, Hyalomma lusitanicum, que pot transmetre la febre hemorràgica de Crimea el Congo, malaltia que pot esdevenir en alguns casos, pocs, mortal.

La nostra comarca està en la zona on la plaga de paparres assenyalen que és evident. Escoltant els experts sembla que vindria perquè la profusió d’exemplars de senglars que ha arribat fins a les nostres pròpies ciutats i per tant han anat deixant paparres d’aquestes arreu o bé també de conills, que els pots trobar en gran quantitat només que surtis uns centenars de metres de les últimes construccions de la ciutat, en són portadors. Un dels trets característics de la H. lusitanicum és la seva gran mobilitat, rapidesa, habilitat i astúcia natural. Les paparres més conegudes, les que fins ara teníem al voltant,  esperaven el pas d'algun animal o persona per enganxar-s’hi i començar a fer feina. Ara no, ara el tema és sorprenent, aquesta nova espècie és pro-activa, no està per punyetes i persegueix les possibles víctimes. Quan els seus mecanismes detecten la presència d'una possible víctima surten, corren fins que la "cacen" i un cop l’han atrapat, vinga a xuclar sang que és gratuïta. Osti! fa por, ja ens veig caminant per la muntanya i atents per veure si una paparra caçadora t’ataca. Roba que tapi, repel·lent a tope, observació metòdica en dutxar-nos després de la caminada i sort!. I ens adverteixen que la paparra caçadora està en estadi adult principalment d'abril a juliol.

Quan la pandèmia -ep! no oblidar que hi va haver una pandèmia- vam constatar el ressorgiment, el retorn de molta de la fauna petita i mitjana que havíem expulsat de les ciutats. Les restriccions de pas dels humans, la poca  incidència en el creixement de la vegetació va propiciar que alguns d’aquest insectes i cuques tornessin als seus llocs originals. Així amb la sortida altre cop de les masses humanes va tornar-se a capgirar la situació, però sembla que algunes espècie segueixen amb el seus hàbits adquirits en aquell moment pandèmic.

Entre aquest hi ha el cas paradigmàtic de les abelles. El món de les abelles és un món apassionant i els experts -no n’hi ha gaires- el coneixen bé. Son imprescindibles per la pol·linització i per tant per garantir collites, alguns pagesos n’arriben a comprar perquè els ajudi precisament a transportar el pol·len d’una banda a l’altre i garantir així collites.

Però les abelles també tenen els seus inconvenients però. De fa un temps hi ha hagut l’entrada de la vespa asiàtica, que és un autèntic perill per les abelles. Diuen que en els darrers anys junt amb alguns carregaments de materials per les múltiples botigues xineses d’aquí va arribar aquesta vespa que és una autèntica depredadora de les abelles autòctones amb els consegüents perjudicis per l’espècie i també per l’agricultura, ja que al no pol·linitzar i matar a les abelles pot generar un trencament de la seqüència vital i el cicle de la natura. Res a veure amb els vespes autòctones que no són tant agressives i tenen una mica més de respecte per les abelles de les nostres contrades.

Però hem seguit un cas que ens ha fet pensar.

Les abelles “silvestres” estan protegides per la llei, és una espècie protegida per la Llei 42/2007, 13 de desembre, del Patrimoni Natural de la Biodiversitat. És precisament l'article 52 el que empara a tota la fauna silvestre.

Molt bé.

Però no tot és tan senzill -vaja, no hi ha res senzill- vet aquí que vam escoltar en un programa de ràdio, d’aquest que dóna veu a oients que expliquen els seus problemes, la queixa d’una senyora.  Diguem-ne la senyora Montserrat.

La queixa molt senzilla, la senyora havia descobert esparverada que un fotimer d’abelles havien fet un rusc a casa seva, a l’eixida que té. I no hi havia manera de que marxessin.

La senyora en qüestió va parlar amb tothom, bombers, agents rurals,  municipals, mossos, protecció civil, ajuntament, generalitat, 112, nomes faltava trucar al Seprona o a l’UME... I lamentablement, segons explica, ningú, ningú li va donar cap resposta positiva i ja no parlem, doncs, de solució. Es passaven la pilota d’un a l’altre, primer per saber si eren abelles o vespes, si eren abelles estaven protegides, i ni tocar-les, altres que si no eren asiàtiques res, protecció, per tant, esperar amb paciència que marxessin.

Ja em diran.

No és la senyora Montserrat una espècie protegida?

Té més protecció l’abella (no era la Maia dels dibuixos que han vist diverses generacions) que la senyora Montserrat?.

Això és així? O tot plegat era un relat enjogassat per fe perdre el temps als oients.

Finalment sembla que el gendre d’una amiga seva en sap una mica d’això de les abelles, que les ha estudiat molt i té habilitats en matèria d’apicultura i ha intentat, amb possibles enganys, treure el rusc però les abelles, sobretot la reina, punyetera ella, no s’han deixat enganyar i segueixen en el seus dominis conquerits a la senyora Montserrat sense que ningú les toqui.

A Vilanova en algunes ocasions al cap de l’estàtua del J. Tomas i Ventosa a la plaça de la Vila hi havia anat a parar un eixam d’abelles, l’estàtua, el seu cap  agafava una aspecte sinistre fins que o els bombers experts o algun apicultor amb destresa les treien i van acabar tapant un forat que hi havia a la closca de l’il·lustre vilanoví.

Ara la senyora Montserrat està pendent d’uns altre experts que l’ajudi a sortir del malson.

Però estic segur que un percentatge altíssim, més que altíssim, dels que vam escoltar l’epopeia, no resolta encara, de la Sra. Montserrat  si mai tenim la mala sort -toquem fusta- de que unes abelles despistades, abelles protegides,  vulguin fer el rusc de manera casual, o no, a casa nostra, estic segur, repeteixo, que sortirem ràpidament amb repel·lents, foc, aigua i el que més convingui per combatre-les per terra, mar i aire per foragitar-les i enviar-les a la Generalitat que les va protegir.

Apel·larem quan ens demanin explicacions a que, després de sol·licitar que marxessin educadament vam passar a mètodes més contundents, perquè no hi ha discussió, nosaltres també  som espècie protegida.