Problemes amb les tres M

Pasqual Maragall en el seu moment i amb molta lucidesa política va fixar els eixos fonamentals de la política sorgida del pacte del Tinell (Acord per un govern catalanista i d’esquerres, 2003), eren les accions adreçades a les persones. Es concretava en aquell ja famós trinomi que el President Maragall va prioritzar durant el seu govern (2003-2006). Maragall definia com les tres M: mestres, metges i mossos. Mestres, educació que és una peça clau per la igualtat de la nostra societat i per garantir la cohesió de la societat, cohesió que es veu amenaçada no només per la pobresa creixent sinó pels embats que  des de l’extrema dreta en auge es llencen. Metges com a sinònim d’uns bons serveis de salut imprescindible per una qualitat de vida personal i col·lectiva que ens ajudi a millorar les condicions i a allargar el cicle vital amb condicions. Mossos, com a sinònim de seguretat i polítiques de prevenció i d’abordar des de l’esquerra les polítiques publiques de seguretat. No sols per eradicar la delinqüència sinó per que la percepció social sobre seguretat sigui concordant amb la realitat, a més Mossos com a sinònim de policia comunitària que tingui i mantinguí el cordó umbilical amb la ciutadania. En definitiva polítiques per a les persones per enfortir l'Estat del Benestar a Catalunya.

Avui aquestes tres M estan en la primera línia de la informació pel conflicte que mantenen obert amb l’administració.

Un sector del conjunt de persones que treballen en aspectes claus de la nostra qualitat de vida s’han plantat i ha començat a explicar i a mostrar el rebuig a la seva situació que després repercuteix en la ciutadania. Conflicte que ve de lluny, ens hauríem de remuntar a l’any 2010 per veure com successives retallades dels governs del moment dels mateixos partits que paradoxalment  ara reclamen a l’actual govern solucions immediates en educació i salut van precaritzar els sectors i el cert és que encara no s’ha revertit el danys que es van produir en aquets sectors públics.

Els professionals de la sanitat reclamen millores en els seus sistemes de treball, es focalitza molt en les guàrdies de 24 hores però hi ha també disfuncions en la primària i fins i tot en els nombres de professionals que manquen per poder oferir una atenció amb una certa normalitat i eficàcia, com també uns augments salarials que han portat a diverses jornades de vagues. Els usuaris ens veiem afectats per la vaga sí però bàsicament per la manca de recursos que moltes vegades fan que els terminis que hem d’esperar per tenir una atenció especialitzada cada cop es fa més insuportable. No deu ser fàcil la solució però la salut és un dels elements bàsics que la ciutadania cal que tingui garantida en el temps adequat a la necessitat i amb la qualitat que porta tenir un serveis assistencials robustos i amb capacitat d’atendre i respondre en el moment just. És urgent doncs que el govern plantegi solucions plausibles. Revertir més d’una dotzena d’anys de precarietat no és cosa ràpida però urgeix posar fil a l’agulla per poder garantir l’atenció i també restaurar la confiança amb aquets servei.

El mateix es podria dir del conflicte obert amb els mestres. Ara han petat les costures després de molts anys de tensió. Ara es reclama resoldre-ho tot en un tres i no res. Sona molt a reclamació política barrejada amb reclamacions sindicals que són lògiques, legítimes i diríem que justes. El govern al·lega que ja ha arribat a acords amb dos sindicats, però cal actuar des del principi de la realitat, és bàsic en la política, i per tat adonar-se que aquests acords que potser és bo, però és insuficient veient el resultat que ha donat diverses consultes entre els professionals. Que fa temps que es gesta aquesta situació i que cap dels anteriors governs hi va posar solució és una certesa indiscutible. Però, toca quan toca, i per tant ara cal posar les bases per una entesa que duri temps i que posi en la direcció correcta la futura negociació i la necessària tranquil·litat el món educatiu per obtenir uns bon resultats. I sorprèn –no gaire, eh, ja que passa sovint- veure en una taula els partits de l’oposició amb els sindicats -que fan molt bé de fer-ho- dient que faran una moció al Parlament  per revertir la situació recolzant les propostes sindicals. La paradoxa està que en l’origen del problema el van crear alguns dels mateixos partits que es veuen a la taula. Votaran contra el que han ocasionat ells mateixos? S’esmenaran ara les polítiques que van practicar des del 2010.

L’acord signat entre el govern i dos sindicats és legítim certament, però pel que es veu clarament insuficient i per tant és obligat asseure’s i trobar els desllorigadors que aportin la necessària tranquil·litat al món educatiu. Ens hi juguem bona part del futur de la societat. Obertes noves reunions cal reclamar que no s’aixequin fins que no trobin la solució al conflicte.

I això no vol dir que no es puguin criticar algunes de les accions que han proposat part del professorat per acompanyar la vaga. En algunes escoles, bàsicament instituts, alguns grups d’alumnat s’han enfrontat al professorat. Els xats de famílies també algunes opinions que es van estenen cremen. Evitem-ho de totes, totes. Només faltaria que hi hagués una pèrdua de confiança entre la mateixa comunitat. Corcaria la credibilitat del sistema.

Respecte i generositat.

I ens queden els Mossos, íntimament lligat per algunes accions al tema dels mestres. Ja sabem que la policia és una de les estructures d’estat que tenen la missió de mantenir l’ordre i a voltes amb violència... Però també la policia té una funció d’acció comunitària que ha de permetre actuacions de prevenció des del coneixement a fons del territori. I no estaria de més entrar en el debat sobre si tenen o han de tenir un paper en aquets sentit en escoles. I el segon element de distorsió ha estat l’acció maldestre en matèria d’informació que han fet en alguna assemblea de mestres. La conselleria ja ha demanat disculpes. No calia certament, pel que sabem els mestres no representaven cap perill imminent per la societat, perquè, a més, també hi ha els serveis corresponents de mediació que funcionen correctament i podien estalviar el moment vergonyós que es va viure. Però els que avui s’esquincen les robes han usat també els serveis d’informació quan els ha calgut. I també s’ha generat un passar comptes des de la política i alguns partits en la figura del major Trapero. No li perdonen segons quines actuacions i posicions. Diuen que revisaran les actuacions en el futur. Ja van tard.  

Més enllà del rebombori interessat, cal reclamar al govern que es posi les piles que amb humilitat i voluntat i afronti amb coratge i decisió els problemes plantejats per trobar solucions immediates i també a llarg termini.

Reclamar a tothom voluntat de diàleg no hauria de ser un desig sinó que esdevingués una realitat i amb rapidesa.